Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Les pedres també parlen
A “Perspectiva Escolar” del mes de juny –publicació de “Rosa Sensat”– Rafael M. Bofill fa unes consideracions molt encertades sobre l’observació dels nostres monuments. És un treball adreçat als mestres, però tots nosaltres hem de ser ensenyats en tants aspectes de Catalunya que val la pena de difondre la lliçó. Intentaré resumir-la.
Com en la parla, en res no som “bilingües”, tenim una personalitat especifica, i hi ha una identitat catalana en qualsevol de les manifestacions de la nostra manera de ser. L’art, per exemple.
A Catalunya, la nacionalització d’un estil –romànic, gòtic…– es tradueix en simplificació, que es dóna tant en l’embolcall (edificis austers) com en l’àmbit (espai interior unitari). D’una banda: murs nus i evidents, suports de formes simplicíssimes, reducció de zones decoratives, supressió d’elements no constructius; de l’altra, tendència a evitar racons pertorbadors de la visibilitat i consecució del màxim espai útil amb el mínim de noses necessàries, només els suports imprescindibles per a l’estabilitat. L’arquitecte català prefereix la “composició” (bellesa aconseguida per la disposició harmònica dels elements funcionals) a l’“ornamentació” o bellesa mitjançant elements sobreposats.
Una altra característica de l’arquitectura catalana és la dessacralització en els temples i la desmajestatització en els palaus. A més del fons romà, ajuda a explicar el fet l’escassa influència a Catalunya del període de la Reconquesta, propulsor de fanatismes. A més, encara, la nostra peculiar organització feudal tendeix a regular tota relació social entre homes lliures –amb independència de les categories jeràrquiques– mitjançant un pacte, i aquest “pactisme” augmenta la desmitificació ja pròpia d’un país gens sectari. L’acusat feudalisme condueix també, per compensació, a la col·laboració rei-burgesia, i de tot plegat deriven unes formes político-socials ben modernes, posades en pràctica a Catalunya abans que en cap altre país de l’Europa medieval, fins i tot abans que a la mateixa Anglaterra: l’Estat federal, des del 1137; el Parlament i les Corts, des del final del s. XII; el poble com a font de l’autoritat reial, criteri que ja apareix el segle XIII; la codificació del dret marítim, la submissió del monarca a les lleis, la tolerància religiosa, de la qual és una prova entre d’altres –com recorda Bofill– la inoperància de la Inquisició catalana, sobretot en comparació amb el fanatisme que distingí la de Castella.
És una modernitat expressada pels nostres arquitectes, que –en un autèntic rècord sobre tot l’Occident– assoleixen en el gòtic el màxim espai útil amb el mínim de suports; també és significativa la importància dels nostres edificis civils en plena Edat Mitjana, molts d’ells, com els hospitals, d’un caràcter eminentment social i usats encara avui per a uns fins iguals o semblants; l’adopció arreu del món cristià, al llarg de l’Edat Moderna, de l’església catalana de nau única i capelles laterals; la perfecta adequació dels nostres temples medievals –sis segles endarrere– a les normes litúrgiques actuals, de caire comunitari i participatiu.
La conclusió, per a Rafael M. Bofill, és clara: cal aprendre a veure la singularitat, la personalitat dels nostres monuments, que no són pas “bilingües”, sinó estrictament catalans. I, en definitiva, no hem de renunciar a la nostra manera, pròpia i progressista, d’entendre la vida.