Clar i català

Ens ataquen sempre. Ho feien, i de quina manera, quan ens tenien el coll ajupit per la força bruta; ara que hem aixecat una mica el cap, ens continuen atacant, amb una força que vol presentar-se més “neta”. Parlo, és clar, de la resistència que en determinats medis s’ha iniciat contra la plena i justa normalització del català. Amb arguments que volen passar per lògics, però que no ho són.

És absolutament natural que s’exigeixi saber català per a funcions públiques –a l’administració, a l’escola, a les empreses de serveis, etc.– a Catalunya. Qui s’escandalitzi pel fet que es demana el coneixement de l’idioma del país per a accedir a certs càrrecs o llocs de treball, faria millor d’escandalitzar-se davant l’evidència que això s’hagi de demanar. ¿Com es pot parlar seriosament de fer un servei menystenint l’idioma dels servits? Qui és servidor de qui? Durant tant de temps la situació ha estat tan capgirada que una consideració tan elemental sembla absurda.

D’altra banda, que un dia o altre caldria saber català per a fer determinades funcions a Catalunya és una cosa que es veia venir, i davant d’aquesta perspectiva hi havia dues actituds possibles: el refús o l’acceptació.

Hi ha hagut molt de temps per a pensar-s’hi. Qui no ha volgut, no vol i no voldrà aprendre el català, en exercir aquest dret personal fa una tria amb totes les seves conseqüències. Qui no el sap per pura deixadesa o desinterès, potser és hora que faci examen de consciència. Perquè, a desgrat de tot, d’ocasions per a aprendre de parlar i d’escriure el català tothom n’ha tingut. El català és una llengua viva, que sonava al carrer, i no calia per a aprendre-la anar a un misteriós centre o laboratori d’especialitats. Es podia aprendre parant l’orella, a condició, és clar, que no fos una orella obstruïda per la prevenció o la irritació, sinó oberta per la comprensió i la solidaritat. Hi havia, a més, cursos per a catalanoparlants i castellanoparlants, gramàtiques a bon preu, llibres de tota mena, cançons en català, teatre en català…

És curiós, però hi ha qui considera la insolidaritat amb la història, la llengua i la cultura de Catalunya com una mena de privilegi. És un esperit de “casta”. El que resulta intolerable és que ara reaccionin contra el legítim ús del català com si fos un “abús”, quan el veritable abús, el del procés de castellanització que ha volgut convertir en folklòrica “la llengua pròpia de Catalunya”, encara el patim. I el patim fins a tal punt que molts catalanoparlants i tot no acaben d’entendre que el català hagi de ser l’idioma oficial del seu país. Hi ha hagut un rentat de cervell lamentablement eficaç.

Hem d’arribar a una conclusió ben rotunda i ben senzilla: avui dia, qui no sap correctament el català és perquè no ha volgut, i qui no ha començat a aprendre d’escriure’l –almenys des d’ara– és perquè no vol. Quan coneixes alguns funcionaris de consolats o d’instituts estrangers, residents a Barcelona, que el parlen molt bé, la ignorància dels funcionaris espanyols que fa anys que són aquí és inexcusable. Tota la resta és enganyar-nos.