Per la llengua

L’any 1939, poc després de l’ocupació franquista, alguns barcelonins comencen a reunir-se en un pis del carrer de Sant Pau per fer-hi lectures de poesia i d’altres actes. Apareixen, clandestinament, una revista mecanografiada i una revista –a Vilanova– manuscrita. S’inicien classes particulars de català, el 1940, al domicili de Folch i Torres i en d’altres cases particulars. Coll i Alentorn comença unes classes itinerants d’història de Catalunya (1941) i l’arquitecte Lluís Bonet i Gari organitza a casa seva sessions commemoratives. El març del 1942 els Amics de la Poesia es reuneixen a la botiga de can Sunyer i editen uns minúsculs plecs o fullets amb els poemes de cada sessió que “poden ser duts discretament a la butxaca”. A Melilla, dos soldats catalans i un gallec inicien l’edició de petits volums, que surten de la impremta de la caserna i són distribuïts a Barcelona.

Són algunes de les dades que recull el llibre Per la llengua. Llengua i cultura als Països Catalans, 1939-1977 de Carles-Jordi Guardiola, Edicions La Magrana. És un esforç notable, aplicat a rastrejar els diversos moments i línies de resistència cultural que es van produir als Països Catalans. Com diu Joaquim Molas en el pròleg, és un llibre viu i suggeridor, que per a uns serà el record d’una experiència personal i per a d’altres serà una descoberta. I per a tots, un testimoni i un crit d’atenció.

És una història que fa impressió. Petits grups de catalans que es reuneixen i s’alimenten mútuament la fe, que organitzen una editorial clandestina, són detinguts i la policia destrueix l’edició sencera de Solitud, de Víctor Català; que fan arriscats tiratges de cent exemplars de llibres de poemes; que aconsegueixen de publicar algun llibre falsificant la data; que convoquen concursos literaris, com el de Cantonigròs, amb la complicitat eclesiàstica; que celebren sessions secretes de l’Institut d’Estudis Catalans… El 1950, encara, la policia interromp una conferència en català de Francesc de B Moll, al local de Capsa, sobre la història del Diccionari, i exigeix que es continuï en castellà, a la qual cosa Moll respon amb una sobtada afonia que el priva de continuar-la. I el 1952, el govern prohibeix una ofrena floral al monument a Verdaguer, de Barcelona, que de tota manera se celebra i s’hi practiquen detencions.

Llegint la crònica de les diverses lluites que el llibre recull, ens adonem que molts noms es repeteixen. Els realment compromesos no van ser gaires, encara que els “catalanistes” potencials fossin molts; això pot explicar la manca d’energia que caracteritza la reivindicació nacional quan s’hauria pogut fer. Val la pena meditar algunes de les frases que escriu en un “punt final” Guardiola: “Amb el Congrés de Cultura Catalana, les perspectives no poden ser més bones. Però, acabat el Congrés, altres interessos desplacen de les reivindicacions immediates l’oficialitat del català. Una política errònia, d’objectius limitats, amb plantejaments a curt termini i plena de pors electorals situa la reivindicació de la llengua al nivell d’una pretesa igualtat amb el castellà. Allò que hom reclama al “Manifest” del Congrés –“l’extensió total de l’ús públic, oficial o social de la llengua pròpia dels Països Catalans”– esdevé cada dia més un miratge, una utopia. Darrerament, però, s’han aixecat amb força veus que denuncien aquesta situació i sembla que, si més no, hom comenci a prendre consciència de quina és la situació real del català ara i aquí. I la situació no és pas més falaguera que fa un any. És lògic que hom se senti defraudat: mai un poble no ha lluitat tant per aconseguir tan poc.