Opinió

La llei del carrer

Els dijous els amics del Sunset Jazz Club de Girona tornen a concedir vida pròpia a les llambordes de la seva placeta

“Com diu la meva filla, si vols apagar el cervell, encén el televisor.” Paraules de Paco Ibáñez que aquest any en farà noranta. Auguri, en qualsevol cas, que es fa evidència quan a la pantalla apareix el ridícul sàtrapa argentí del bracet de la filla de fruita madrilenya, aspirant al concubinat de la motoserra. De fet, l’antiga caixa tonta ha esdevingut abocador global de la ignorància sublimada –això sí, en qualitat HD– i per defugir tanta estupidesa programada quina millor alternativa que activar l’off de l’aparell i recuperar els carrers que un dia vam creure nostres. Ser fidels a la nostra condició epicúria i mediterrània amb el propòsit de fer prevaldre l’única llei que ens permet ser lliures. La llei del carrer. I per a això no cal ser notari, legislador ni tan sols tenir estudis. Afortunadament tenim gent corrent que se n’ocupa, com els responsables d’El Rantell, providencial espai contracultural de la Bisbal d’Empordà que aquest juliol convertirà el carrer en l’escenari principal de les seves activitats: actuacions musicals i presentacions de llibres amb noms propis com Masta Cuba, Toxic Riders, Pep Blay, El Sobrino del Diablo i Ratpenades que tindran lloc tots els dijous al bell mig de la via pública, prodigant la fertilitat d’un territori erm. Una iniciativa que s’enceta demà mateix, amb l’emissió en directe d’un dels espais de la ràdio pública i municipal més apostuflants i desacomplexats com és el Tal com raja de la dupla Colom-Nando Gamero. Un programa tan surrealista com ho pot ser una ràdio sense antena. I també els dijous els amics del Sunset Jazz Club de Girona tornen a concedir vida pròpia a les llambordes de la seva placeta amb un cartell d’actuacions al migdia i al vespre que ens conviden a trepitjar el carrer i complaure’ns de sentir-lo nostre. El blues intransferible d’El Chino Swingslide, el manouche transhumant de Biel Ballester i Neter Calafati, així com els noms propis de David Viñolas, Ramon Cardo i Cesc Adroher són alguns dels exponents aquest juliol del Jazz a la Fresca amb què el club gironí expandeix els seus dominis sota les vies del tren. Exemples de com la cultura de base, la que de veritat fonamenta la identitat d’un col·lectiu, d’un territori, conquereix aquest espai i el converteix en escenari de representació de la vida. És així com la llei del carrer ens retorna la humanitat perduda, desacredita l’alienació del plasma i ens fa invencibles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.