Viatge al passat

Els viatges a través del temps existeixen. Jo n’he fet un fa poc, des de casa, de manera gratuïta i utilitzant tecnologia del segle vint que la majoria consideraria obsoleta. I l’experiència ha estat brutal. L’objecte que m’ha dut al passat –de viatges al futur, encara no he après a fer-ne– són unes cassets. No em considero una nostàlgica: vaig abandonar els vinils sense remordiments per passar als CD; després em vaig rendir amb alegria a la música online, que primer comprava i que ara “llogo” en plataformes. No enyoro els fregits dels vinils i, encara menys, les ratllades dels CD (que com que feien servir làser i eren platejats ens semblaven una cosa futurista que no podia fallar mai, però va resultar que sí). El cas de les cassets és una mica diferent dels altres sistemes, perquè tenien un punt afegit, i és que es van convertir durant anys en una manera de comunicar-nos. En gravàvem per a nosaltres, però també per als amics, per a les parelles, per a qui volíem enamorar… La selecció de cançons era plena de missatges i, a això, s’hi afegien les portades, que alguns elaboraven amb molta intenció. Tota aquesta càrrega sentimental va fer que, en lloc de llençar les cassets, les guardés en una caixa al costat de les cartes escrites a mà i altres antiguitats. I me’n vaig oblidar.

Doncs resulta que, per qüestions de mudances, la caixa va tornar a sortir a la llum. I quan després d’aconseguir un aparell per reproduir cassets hi vaig posar la primera i vaig prémer el play… vaig tornar a tenir dotze anys. Us asseguro que la sensació va ser impressionant. De cop i volta recordava amb claredat totes les cançons. Bé, els trossos de cançons, perquè era una casset que vaig anar gravant sense gaire criteri amb el que anava trobant per la ràdio i gairebé sempre amb les cançons ja començades. Un seguit de melodies de moda el 1985, de clecs, de clocs i de paraules tallades de locutors. I tot i que no tenia ni cap ni peus, suposo que el devia escoltar moltes vegades en aquella preadolescència, perquè no només era capaç de taral·lejar Tarzan boy de Baltimora, Don’t you (forget about me) de Simple Minds, Take on me d’A-Ha i Crazy for you de Madonna com si fossin una sola cançó estranyíssima, sinó que també em portaven emocions molt intenses i en 4D. Tancant els ulls tornava a ser a la meva habitació, amb cortines i mobles encara infantils però plens de llibres que ja em feien volar cap a mons juvenils i, una mica més amagats, alguns d’adults que havia pispat a la llibreria dels pares. Al cor i a l’estómac, hi tornava a tenir aquelles sensacions tan emocionants de la descoberta constant, barrejades amb la incomoditat de la nena que ja no era ben bé una nena. I, per fer-ho tot més vívid, el record de l’olor de l’habitació, marcada per una moqueta setantera de color verd, que tenia molta vida. És una experiència curiosa recuperar un moment tan llunyà. Se m’apareixia la meva amiga E. trucant per telèfon –un telèfon familiar i analògic, per descomptat– i xisclant esverada: “Correee! Posa la ràdio, que hi posen una cançó de Wham!”, i tu corre que corre a buscar una cinta verge i au: prem el REC i resa perquè aquest tros de Careless whisper no hagi esborrat el tros de Born in the USA que vas gravar abans-d’ahir. Entre el temps que l’E. havia trigat a marcar el meu número amb aquelles rodes infernalment lentes i jo a trobar la cinta, la cançó ja anava invariablement per la segona o la tercera estrofa. I encara sort si l’emissora la deixava sonar fins al final.

Aquella caixa de cassets va resultar ser un contenidor de moments molt llunyans de la meva vida. Durant dies vaig estar fent-hi immersions. Paul Simon cantava a un boxador, però dins meu eren hores llegint Pedrolo estirada al llit; Cindy Lauper deia no sé què sobre colors, i jo que jugava a enamorar-me del noiet que m’havia gravat aquella cançó; Mike Oldfield es lluïa tocant tots els instruments que se li posaven al davant, però als meus amics i a mi no ens interessava gens el virtuosisme quan l’escoltàvem en aquell local fred i atrotinat de poble: només volíem estar junts i viure experiències noves. I així, anar fent.

He tornat del viatge temporal esgotada. He tornat a posar les cassets a la caixa i, com que em sento incapaç de llençar-la, l’he entaforada en un armari. Amb un retolador, hi he dibuixat un coet. Tot a punt per tornar a viatjar quan vulgui.