Som 10 milions
Tor: la muntanya maleïda
El llarg cap de setmana de Sant Joan vam pujar a Alins per gaudir de les Falles. Al Pallars Sobirà la festa encesa pel foc s’escampa per tota aquesta banda del Pirineu. Les de València d’Àneu, Alòs d’Isil amb les de Sort, de creació recent, que tenen la virtut d’unir els poblets de postal de la vall d’Àssua i el Batlliu de Sort a través de camins antics i murs de pedra. A Alins no hi cabia ni una agulla. Cotxes i autocaravanes amuntegats a banda i banda de carretera es barrejaven amb nois i noies que lluïen samarretes que propagaven als quatre vents l’orgull de pertinença o, si més no, la voluntat de compartir la festa del foc amb la gent del poble.
Però la pregunta que més sovintejava entre els forasters era si aquell indicador de l’esquerra de la via era la que portava al poble de Tor, el de la sèrie de TV3. Quan els responies que efectivament aquell era el camí, les cares s’il·luminaven i una exclamació de sorpresa emotiva, semblant a la d’un pare quan li ensenyen el seu primer fill acabat de néixer, els obligava a deixar anar una rialla nerviosa talment com si haguessin descobert un tresor. Tor. Paraula màgica. De cop i volta aquest topònim que potser als viatgers més il·lustrats els recordava la divinitat dels pobles germànics, Thor, fill primogènit d’Odin, gràcies a la tossuderia de l’amic Carles Porta, s’ha convertit en un lloc de pelegrinatge, de culte. Fins fa ben pocs anys, per aquell camí farcit de rocs, clots profunds com la gola d’un llop, enfangat o ple de neu durant l’hivern, només hi anàvem els que teníem la dèria d’enfilar-nos fins a 1.800 metres amb un vehicle 4x4 per anar a menjar a Casa Sisqueta, on la Pili ja ens esperava amb un dels seus magnífics esmorzars de forquilla.
Arribar a Tor era tota una aventura però pagava la pena perquè el paisatge és d’una bellesa extraordinària. Ara els d’Alins em diuen que hi ha més gent a Tor que a les rambles de Barcelona. Es fan comiats de solter, les influencers de les xarxes socials hi pugen per fer-se fotos davant les cases mig ensorrades, assenyalant amb un dit acabat amb una ungla de pam i mig pintada de color fúcsia, que aquella casa o aquella altra és on van matar el Sansa, per després penjar-les a l’Instagram o fer un vídeo a Tiktok remenant les natges que tornarien boig el Palanca. Carles Porta ha situat Tor al mapa de Catalunya i molt més enllà de les nostres fronteres imaginades. La cadena privada Atresmedia ja l’ha començat a emetre i La Sexta està a punt de fer el mateix. La morbositat del gènere més tafaner de la història recent és el true crime, i la història de la muntanya de Tor té tots els ingredients que haurien despertat l’enveja de Truman Capote. Ara tothom a Catalunya i bona part de l’estranger parla del Sansa, del Palanca i de personatges com el Rubén, el Lázaro i els hippies Gregori, Boro, Xavi i l’Aguilera com si els coneguessin de tota la vida. L’any 2003, Carles Porta va rebre el premi Lleida de narrativa pel projecte d’un llibre. Tor. Tretze cases i tres morts, que després d’un any va publicar l’editorial La Campana. Tretze veïns, amos d’una muntanya. El poble de Tor, tocant a Andorra. Poderosos que s’enfronten, interessos, contraban, l’orgull de la força. Una història barrejada amb estranys assassinats i sentències que només van fer augmentar la crispació. Trenta anys d’investigació d’un bon periodista que, pel que sembla, encara no ens ho ha explicat tot.