El Parlament: una sala d’espera

El 26 d’agost es convocaran noves eleccions en cas que ningú tingui suports per presidir la Generalitat. Tot està verd i pot passar de tot. A la pràctica res s’ha mogut en les negociacions des de la nit del 12-M. Han passat cinquanta dies i una investidura, i de retruc un nou govern van per llarg. Vist des d’una òptica democràtica, els terminis per negociar la investidura després de les eleccions s’han de complir i no hi ha res a dir. Des d’un punt de vista pràctic les llargues esperes solemnitzant obvietats es podrien estalviar per no crear avorriment generalitzat.

Aquesta setmana, un ple anomenat equivalent ha permès visualitzar que ERC té ara mateix la clau. Ha deixat clar que no ho vol fer fàcil ni a Illa ni a Puigdemont. A Illa li ha recordat que sense sobirania fiscal no hi pot haver- cap acord, i a Puigdemont, que no n’hi ha prou sent independentista. Els socialistes continuen fent el mateix paper d’allargar la mà que en la legislatura passada. Demanen responsabilitat tot i que fan crides a un acord progressista amb ERC i els Comuns o a una repetició electoral a l’octubre. Volen negociar sense pressa, però sense pausa.

Amb aquest panorama, el Parlament de Catalunya es converteix en una sala d’espera. Des que es va constituir, el 10 de juny, els parlamentaris elegits cobren la seva nòmina i, a banda de tasques del partit, la seva situació és d’espera, com la resta de ciutadans. Sense intenció de fer demagògia, voldria saber l’agenda de feina que des d’ara i fins que hi hagi investidura tenen ses senyories des dels seus honorats escons del Parlament.

Temps d’estratègies discretes en un món polític altament fragmentat. Ningú es podia imaginar que serien tan difícils els acords entre uns partits polítics que no tenen diferències insalvables quan del que es tracta és de fer-nos la vida més fàcil.