Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Atletisme
Jo, que no soc gens atlètic, soc un entusiasta de l’espectacle atlètic, sobretot de les curses. He procurat veure’n algunes, de les que TVE ha transmès amb motiu dels recents Jocs Olímpics. Si preciso que les curses que més m’interessen són les de 800 metres i les de 1.500, hauré de justificar-ho: són les curses que, al meu entendre, demanen a més d’unes determinades condicions físiques unes determinades condicions mentals. La cursa molt ràpida –cent metres– i la molt llarga –de cinc mil cap amunt– depenen bàsicament de la capacitat de velocitat o de la capacitat de resistència: són competicions fonamentalment musculars. En les curses de distància mitjana, en canvi, hi juga l’equilibri múscul-tàctica d’una manera decisiva. Que n’és de bonic i d’apassionant veure com cada corredor adapta el seu ritme al seu propi projecte de cursa i el modifica –en successives decisions mentals– segons la distància recorreguda i la marxa dels seus competidors!
L’atletisme, a més –com la natació– és una lluita neta. No s’admeten les “faltes”, que són característiques dels esports d’equip. Me n’adonava veient futbol, perquè el partit final era constantment interromput per infraccions al reglament. El mateix passa amb el bàsquet, l’handbol, etc. Un corredor, un saltador, un llançador de disc, en canvi, no juguen brut en una situació adversa: simplement, admeten el fracàs. Si d’aquí en voleu treure una conclusió general –que quan els homes s’organitzen en grups de lluita solen actuar més per l’eficàcia del resultat que per l’ètica de l’actitud–, vosaltres mateixos.
Una altra qüestió és si val la pena de dedicar anys sencers a batre un rècord atlètic. Molta gent no acaba d’entendre –i la incomprensió és compatible amb l’admiració del fenomen– que algú concentri tot l’esforç de la joventut a córrer els 400 metres en unes dècimes de segon menys que un altre, o a saltar 2,36 en comptes de 2,35. Potser com una rèplica irònica a aquesta obsessió s’han celebrat a França –si és certa la informació que trobo en un diari– les “Olimpíades de l’absurd”, en el transcurs de les quals s’ha batut el rècord del món del llançament d’ou. Daniel Kongs i Michel Renouard han llançat un ou a 64 metres sense trencar-lo. En canvi, ha fracassat l’equip que intentava destruir un piano amb un martell i fer-ne passar els trossos per un cilindre de 23 centímetres; sembla que un altre equip, fa quatre anys, ho aconseguí amb menys temps: un minut i trenta-set segons.
Abans de somriure massa, però, sospito que hauríem de meditar si molts dels qui no som atletes seriosos o atletes de broma no hem muntat la nostra vida o el nostre treball –que considerem més “raonable” que la dedicació atlètica– com una olimpíada de l’absurd, enderiats a batre uns rècords econòmics, de prestigi, de triomf social que molt sovint no duen, a la llarga, a cap satisfacció profunda, llevat que ens acontenti col·leccionar medalles.