Abandonat

Vaig tenir la sensació que, en aquell paisatge, ja hi havia estat abans. Era una ciutat, que em resultava estranyament coneguda, però al mateix temps em faltaven unes referències bàsiques, sobretot alguns detalls concrets que m’haurien aclarit definitivament els dubtes. Avançava pel carrer una mica vacil·lant –i no tan sols era la calor– com si encara no m’hagués despertat del tot, o com si la realitat s’hagués buidat de signes expressius. En algun moment vaig pensar que veia, veient, en un somni o en una intuïció profètica, un territori abandonat. I de sobte el clàxon d’un cotxe –segurament jo havia travessat el carrer a deshora– em va desentelar els ulls. L’agost, exèrcit d’ocupació, s’havia apoderat de Barcelona, i la majoria de ciutadans havien cuitat a tancar portes i finestres.

El que jo trobava a faltar eren tots aquells punts de vida, de moviment, de color, que com les molles de pa del conte tradicional m’indicaven el meu camí habitual per l’Eixample.

El quiosc on compro diaris era tancat

L’estanc era tancat

El cafè era tancat

Etcètera

Aconseguiran que els qui ens quedem a Barcelona ens arribem a sentir intrusos o culpables. Tot i que som molts, els qui hi restem, hem estat abandonats. No he pogut comprar la xocolata d’una determinada marca que tenen en un establiment del barri, ni contesta el telèfon d’un gestor.

La papereria és tancada, i el celler també.

És absolutament natural, és clar: la gent fa vacances, i fa molt bé de fer-ne. Els qui no en fem hem de pagar la nostra excentricitat amb aquestes petites molèsties.

Però hi ha inconvenients que ja no són tan petits. Durant aquests dies d’agost és rigorosament prohibit “espatllar-se”. Tot ha de funcionar com una seda. El meu metge no hi és, el meu lampista no hi és, al taller de cotxes no hi ha ningú. Hem d’actuar, doncs, amb una prudència absoluta. Hem de pregar fervorosament que tot rutlli: que no ens agafi un atac o no ens faci mal un queixal, que no s’embussi una canonada o no es dispari una aixeta, que el canvi de marxes no s’encalli o el carburador no es desequilibri.

Si veiéssiu amb quina precaució mastego les crostes de pa, no fos cas que se n’anés enlaire la corona que, justament el dia abans de plegar, em va posar el dentista! Com us sorprendria la meva extrema delicadesa quan estiro la corretja per obrir una persiana i faig voltar la clau al pany (pensant que si se’m trenca no podré tornar a entrar a casa fins al setembre)! I mai no havia conduït amb una suavitat tan refinada per la por de sentir “crac”…

En resum, aquests dies hem de viure de puntetes, procurant de passar inadvertits, i així com hi ha animals que “hivernen” –que passen l’hivern en estat letàrgic– nosaltres hem de passar les no-vacances d’estiu amb la màxima passivitat possible, per tal de sobreviure a l’agost i a l’abandó. Que tinguem la sort de ser desgraciats el setembre!