La ‘mañosa’ cooficialitat

En el manifest “Per l’oficialitat de la llengua catalana al País Valencià” (reproduït a Per la llengua, de Carles-Jordi Guardiola), llegim el següent:

“El reconeixement formal de la coigualtat lingüística ha esdevingut el recurs habitual de l’imperialisme lingüístic arreu del món. El “bilingüisme” anglès-gaèlic a l’Estat nacional d’Irlanda ha conduït a la definitiva minorització del seu idioma nacional. El destí del francès com una de les llengües oficials de la Luisiana és un altre exemple d’assimilació cultural per la via del bilingüisme formal.

“El bilingüisme” anglès-castellà a Puerto Rico i el fet que el castellà hi haja esdevingut la “llengua vernacla” parlen de les condicions del colonialisme cultural a què aquell país és sotmès. És també significatiu el que ha passat amb el castellà a Califòrnia, on peoners ianquis van anar infiltrant-se en una enorme zona al nord de Mèxic que pertanyia totalment a aquell país. El 1848 aquella zona fou ocupada militarment i Mèxic va haver de cedir-la.”

…“La població de Califòrnia era aleshores mig castellanoparlant, mig ianqui. Representants de les dues comunitats es van reunir el 1849 per fer una Constitució que transformés Califòrnia immediatament en Estat, i el text definitiu va ésser promulgat simultàniament en els dos idiomes; i de fet establia que, en el futur, totes les lleis de l’Estat serien promulgades en anglès i en castellà. Ho ratificà el legislatiu dels Estats Units el 1850.”

“A partir d’aleshores, la cooficialitat del castellà a Califòrnia no ha estat mai abolida. Simplement ha estat escamotejada i «oblidada», de manera que avui, tot i que es manté teòricament en vigor, és lletra morta, i qualsevol intent d’invocar-la contra el fet consumat és inútil. L’anglès és, de fet, l’únic idioma oficial a Califòrnia, exactament igual que a la resta dels Estats Units.”

“La cooficialitat no pot ésser, doncs, reivindicació democràtica quan, en condicions de desigualtat política i cultural, acaba essent imposada pels mateixos detenidors del poder.”

Per això m’inquieten els qui, fins i tot amb absoluta bona fe, invoquen la cooficialitat “constitucional” quan hi ha un cas concret de tensió idiomàtica a Catalunya que es podria resoldre amb bona voluntat personal si no hi hagués –com sol oblidar-se– un marc molt més general de situació conflictiva en el qual el català està en situació d’inferioritat. Som víctimes, encara, de les instruccions que donà Felip V “previniendo se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos”, i recomanant “el mayor cuidado en introducirla con las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuydado”.

La consciència d’aquesta maliciosa operació és el que ha de dur els castellanoparlants introduïts en política a comprendre que els correspon la responsabilitat i el mèrit d’encarnar, exercint en català, la més eficaç i exemplar punta de llança de la reconstitució nacional; seria trist usar un dret “constituït” contra el deure de “reconstituir”. No em falta fe, perquè conec la lluita lúcida i poc agraïda, encara, amb ressonància pública, que menen molts immigrats populars –no “ocupants”– a barris i fàbriques, mentre el batlle barceloní saluda en castellà un cap d’estat estranger que l’ha anat a visitar.