Sobre certes rialles

A la majoria dels espectacles als quals he assistit darrerament he observat repetidament un fenomen que de sempre em té desconcertat: la gent riu extemporàniament.

En el cas de Laetius, l’última creació d’Els Joglars, les riallades del públic es produeixen a vegades en uns moments que –al meu entendre– no justifiquen gens aquestes expansions. Fins ara creia que el riure inoportú apareixia en una obra dramàtica, tensa o angoixosa com una necessitat de compensació i que el públic aprofitava un petit incident, qualsevol pretext per a descarregar-se de la pressió a què estava sotmès. Però Laetius me’n fa dubtar, perquè és un espectacle en el qual ja hi ha escenes o instants que semblen precisament programats per a contrapuntar –a vegades amb un humor subtil, a vegades descarat– el patètic fil conductor de l’obra. Ja hi ha, doncs, ocasions adients per a riure, i un cop desfogats seria lògic que els espectadors entressin en el clima que ens proposa Albert Boadella, que és un clima meditatiu sobre la reinvenció de l’ésser humà després d’una catàstrofe nuclear.

No. També es reia en les situacions que no eren pas “de riure”, i jo em deia que deu ser realment anguniós per a un autor còmic que no li riguin una gràcia, però deu deixar molt desconcertat que, quan s’ha volgut crear un ambient que impregni la més profunda sensibilitat de l’espectador, una part del públic el redueixi a provocació còmica.

Hem sentit rialles, en pel·lícules i obres de teatre, que eren com ganivets que estripaven el delicadíssim teixit poètic que l’autor havia aconseguit, o com petards festius que explotaven inoportunament enmig del drama. Per què?

Intentant d’analitzar l’experiència, crec que normalment això passa en obres fetes amb una intel·ligència molt personal, obres en les quals la comunicació poètica o dramàtica es fa per vies no tòpiques; no s’utilitza el codi d’expressions reconegudes per tothom com a oficialment poètiques ni el sistema de recursos inequívocament dramàtics. L’autor sol utilitzar, deliberadament, mitjans inesperats, sovint vulgars, als quals dóna una significació que va molt més enllà –i molt més endins– d’una visió superficial. Sembla que, a vegades, passar aquesta barrera és difícil per a alguns espectadors i allò que “veuen” no els permet de “viure” la dimensió que suggereix l’autor. Quina riquesa de creativitat lírica hi ha a vegades darrera una situació grotesca, i quin silenci expectant ens pot envair (i paralitzar la molla instintiva de la rialla) després d’escoltar unes frases convencionalment divertides, si ens adonem del veritable joc expressiu de l’autor!

Potser el secret per a connectar amb aquest joc –que sovint cal endevinar llegint la cara amagada de les cartes que se’ns mostren– és fer un esforç d’abandonament del propi jo d’ençà que comença la pel·lícula o la representació, de ser menys espectadors i, en canvi, més intèrprets de l’obra: prescindir de la possible complicitat amb el veí de seient i deixar-se submergir en la complicitat amb allò que passa.

Ja sabem que una obra d’art pot ser entesa de moltes maneres, i que ni jo ni ningú en té la clau exclusiva. També és cert que una obra còmica que no faci riure és un fracàs, mentre que les rialles que alleugereixen la digestió d’una obra àcida poden col·laborar a l’èxit. Tenint en compte com som –tan diferents– els qui som públic, jo admiro els Boadella i companyia que se la juguen, arriscadament, amb tots nosaltres alhora.