Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Altres personatges, altres estius
Potser és la xafogor barcelonina, i la mandra i la soledat, o la visió del meu carrer ple de fulles seques –unes fulles seques que només veia a la tardor en els meus estius infantils– allò que em desarrela per uns instants del present i em duu a recordar els personatges dels estius llunyans. Perquè els estius argentonins i santjustencs de la meva infantesa i de la meva adolescència van molt lligats, en el meu record, a tipus humans.
El peixater, per exemple. Passava amb un carretó ple de paneres i, quan convencia la meva mare, treia d’un racó una primitiva bàscula romana, alçava el braç i la mantenia penjant prop dels ulls del client, en una actitud de majestuosa seguretat, com si exhibís el símbol de la justícia comercial. La mare acostava els ulls als números de la rovellada barra de ferro, més per respecte al ritual del tracte, penso, que no pas per comprovar res, perquè l’indicador era pràcticament il·legible.
Un altre carretó era el del gel, que passava cada dia per la plaça a la mateixa hora i si trigava una mica es produïa la inquietud familiar. D’una pesseta de gel en depenia el funcionament de la nevera.
Un cop a la setmana passava un carruatge que venia d’una vila veïna. Era un servei de tintoreria. Havia organitzat un itinerari pels pobles de la rodalia, i a cada poble li tocava un dia de la setmana. Donàvem la roba dimarts, per exemple, i l’altre dimarts ens tornava.
En contrast amb els carros i carretons, hi havia un cotxe, el “Whippet”, del doctor Vintró, un model dels anys trenta que avui seria una meravella antiga i aleshores era una meravella moderna. El doctor Vintró venia quan els infants teníem febre, i en veure’l ja sabíem que el primer que havíem de fer era obrir la boca perquè ens hi fiqués una cullera, que la mare li oferia gairebé al mateix temps que el saludava.
Ni carretó ni bicicleta, l’esmolet feia la feina d’una manera que no sabíem si treballava o si jugava, potser perquè a nosaltres també ens hauria agradat de pitjar el pedal de fusta.
Una altra mena de personatges eren la gent del circ, que un any es van instal·lar a la plaça i van fer una funció il·luminada amb llums de carbur. Eren gent d’un altre planeta, per com vestien, per com parlaven al gosset que recollia la carta ordenada de totes les que havien escampat per terra. Potser ens semblava que eren d’un altre planeta també perquè els vèiem de nit, que per als menuts era món al qual no solíem tenir accés.
I els pobres. Hi havia pobres coneguts i pobres desconeguts. Els primers es presentaven periòdicament, i ja ens eren “de confiança”, però a tots es donava, sistemàticament, un tros de pa i una moneda. Era exactament el que esperaven.
Penso en tots aquests personatges, i en molts d’altres, que duien a l’infant que jugava dins el jardí el regal d’una sorpresa –“truquen al timbre!”, cridàvem, i corríem cap a la porta reixada, que en dèiem barri– que al cap dels anys encara em plau d’agrair.