Fermí Puig, Creu de Sant Jordi

El títol que he escollit per al text d’avui, tot i ser el més descriptiu possible, tal com s’acostuma a recomanar, no és el que més m’agradaria haver posat. Però pensant en aquells que no s’aturen a llegir més enllà del titular, farà la feina. Perquè el que pretenc principalment és afegir-me públicament a la iniciativa que ha impulsat un ciutadà de la capital del Vallès Oriental i que la setmana passada, a proposta del grup Junts per Granollers, va aprovar tot el consistori en ple: sol·licitar l’atorgament de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat al xef Fermí Puig i Botey per, com diu el decret 457/1981, de 18 de desembre, haver destacat pels serveis prestats a Catalunya en la tasca de defensa de la seva identitat. Ser un dels principals referents de la cuina tradicional catalana és defensar la identitat de Catalunya. I ser-ne divulgador a través de nombrosos llibres i programes de ràdio contribueix a restaurar la personalitat del país des d’un pla cívic i cultural. Des que va anunciar la seva jubilació molts experts en cuina han destacat la seva estrella Michelin, com va unir als cuiners catalans i com ha fet escola. Altres, en aquest cas amics, han destacat el seu caràcter i generositat. Per descomptat, cap dels anteriors no ha pogut evitar parlar d’una de les seves passions: el seu gran barcelonisme. I no faltaran referències al reservat del restaurant del carrer Balmes, que algun dia mereixeria un espai al museu del club. Tot això ho farà gent que coneix en Fermí millor que jo. I de fa més temps. L’objectiu d’aquest article és contribuir a fer més pública aquesta demanda de reconeixement a tota una trajectòria professional i humana d’un dels nostres referents. Que com l’hauria titulat si l’objectiu fos un altre? L’alegria d’anar al Fermí. El caliu. L’ambient. El que hi menges. El tracte que reps (gràcies Alfred i equip). I la xerradeta final. A vegades breu, a vegades gens. Sempre motiu d’alegria.