Mirades
El món era una màquina de cosir
Sílvia Castelló era una nena tancada a casa que va aprendre a cosir i això li va obrir les portes del que ara és Qstura
La Sílvia Castelló Duran és ara mateix una persona feliç. Casada i amb tres fills, sempre va atrafegada, perquè no para, però es mostra contenta de veure com els seus somnis es van convertint en realitat. Encara no fa un mes va presentar les que seran les futures instal·lacions del grau universitari de moda de la UdG, el primer a Catalunya, que ha complert un any i que ha estat possible gràcies a la seva tenacitat i a fer-ho juntament amb l’Escola Universitària de les Arts de Girona (ERAM). També hi haurà Qstura, l’escola de disseny, patronatge i confecció que ella va impulsar fa catorze anys, primer a l’avinguda Pericot i després al Parc Científic i Tecnològic de Girona, pel qual ja han passat més de 8.500 alumnes. Les noves instal·lacions són a l’antiga fàbrica Gassol Monar de Salt, fet que lliga Qstura i el grau en moda a una de les fàbriques tèxtils més conegudes de casa nostra i en uns terrenys que van aplegar milers de persones treballant-hi en aquest món al llarg dels anys. Ho ha pogut fer amb la complicitat de la família Gassol i de Joan Anton Sanfeliu, el cap visible de l’empresa.
La Sílvia és una emprenedora, una dona valenta i resilient, una lluitadora i en realitat una supervivent que s’ha sobreposat a l’adversitat. La vaig conèixer a la tertúlia de Girona FM, en la qual participa, sempre vestida de lila i sempre amb una visió de la realitat que fa pensar molt. La seva és una història de superació perquè dels sis als dinou anys va viure tancada amb la família, que van arribar a ser catorze germans, i sense contacte amb el món exterior. M’explica com era una nena de sis anys, que gairebé no parlava, sense anar a escola i tancada en un entorn opressiu que em va qualificar de dantesc. Va aprendre a cosir. No sabia fer gaire res més que les tasques domèstiques que li encomanaven, però va aprendre a cosir i allò va ser la seva manera de tirar endavant i de sentir-se útil. Sabia fer alguna cosa, cosir! I fins i tot en un món així alguna cosa et pot ajudar. En el seu cas, amb onze anys, va ser una màquina de cosir. Una màquina de cosir mig espatllada que li va regalar una seva tia, que tenia una empresa tèxtil. Ella la va aconseguir arreglar i va continuar cosint, d’una altra manera. De dia i de nit. Aconseguia roba d’on podia, fins i tot cortines. I roba vella. I va començar a fer vestits per als seus germans i allò la va fer sentir útil, que servia per a alguna cosa, li va obrir un camí que, als dinou anys, quan la justícia li va permetre de sortir de l’ambient familiar tancat, li va servir per guanyar-se la vida.
I aquella nena petita, que gairebé no sabia llegir ni escriure, va descobrir que sabia crear coses, que cosint era útil i això li va donar esperança. Després, amb l’amor incondicional del seu marit i fills, i amb l’ajuda de Déu, perquè es declara creient, ha superat aquells maltractaments físics i psicològics i ha creat moltes coses útils. Des de la seva primera visita a La Moda, els primers vestits de núvia i de vestir que va vendre, a aconseguir el seu somni: l’empresa Qstura, el grau universitari i una fundació que porta el seu nom pensada per ajudar molta gent, donar-los motius d’esperança per tirar endavant, com ella ha fet.
