Els pirates i la intel·ligència artificial

Just ara s’ha acabat el curs de redacció periodística que he impartit a alumnes de segon de grau a la Universitat de Lleida (UdL). És el vuitè consecutiu com a professor associat, i l’últim, ja que el curs vinent podré dedicar-me a altres projectes que ara mateix no venen al cas i que allargarien de forma innecessària aquesta columna. Però tot i ser el meu últim curs, ha estat, ho he de reconèixer, tan sorprenent i inspirador com si hagués estat el primer. En cap altre dels set anteriors havia viscut tants canvis a l’aula. I tot prové de la irrupció, aquest curs ja de manera massiva, de les eines d’intel·ligència artificial.

Abans, podia encarregar als estudiants de periodisme que marxessin de l’aula i anessin al centre de Lleida per escriure una crònica de Sant Jordi i l’¡endemà em podia trobar, segons el cas, que havien piratejat alguna crònica ja publicada en algun mitjà de comunicació, amb l’esperança que el professor no se n’adonaria ni faria una senzilla recerca de Google. Però aquests corsaris del periodisme eren casos molt puntuals, i la majoria d’estudiants aprofitaven aquella tarda de classe diferent per posar-se a prova, anar a la rambla Ferran de Lleida o a l’indret on aquell any es fes la diada per passejar, observar, preguntar i prendre alguna fotografia o vídeos reals de l’esdeveniment. Els textos, amb menys o més gràcia, millor o pitjor construïts, explicaven vivències reals.

Aquest any, però, el recurs de demanara l’ordinador que t’escrigui ell mateix la crònica en uns segons, enviar-la al professor com si fos pròpia i marxar a fer una canya amb els col·legues lluny dels llibres i de les roses ha resultat massa temptador per a alguns, i m’he trobat amb les cròniques més divertides i amb més disbarats que he llegit mai.

No cal dir, per començar, que el temps atmosfèric d’aquells Sant Jordis virtuals eren espectaculars, malgrat que en el real va estar una mica ennuvolat i va amenaçar pluja. I a més d’un sol radiant, la gent ocupava els carrers de Lleida amb una emoció absoluta, entusiasmats de viure aquella diada. Els ChatGPT i les altres eines d’intel·ligència artificial ja ho tenen, això: si no els dius el contrari, tot és perfecte, vibrant, meravellós. Ni que sigui la crònica d’un partit de quarta regional en un poblet de les Garrigues: el públic omple amb entusiasme i càntics les grades per gaudir d’un espectacular partit de futbol. A més, resulta que als Sant Jordi de la intel·ligència artificial els llibres més venuts han estat La plaça del Diamant, tant de bo, i El nét del Pirata, el recull d’articles de l’enyorat Manuel Cuyàs, que, segons una ressenya d’aquest curs, és una emocionantíssima novel·la de pirates al mar del Sud, farcida de corsaris tatuats i lluites d'espadatxins.

La intel·ligència artificial inventa dades. Només cal una mica d’intel·ligència humana per adonar-se’n. Imita de forma eficaç el llenguatge natural –tot i que amb estructures rígides que es poden veure–, però no sap gestionar idees, ni les relaciona correctament. Pensar críticament i anar al lloc a veure les coses per explicar-les amb rigor i gràcia continua sent la clau del periodisme. Exactament el que feia en Cuyàs. Ai, Manuel, com ens hem de veure.