Sergi Sabrià

Si tant rebombori ha aixecat el seu adeu precipitat a la política –ja anunciat, de fet, després de la patacada del 12-M– arran del miserable i barroer cas dels cartells dels germans Maragall, és perquè Sergi Sabrià no era algú que hi passés inadvertit. Ell era, per entendre’ns, el gran spin doctor d’ERC, el comissari polític, el poli dolent que tenen tots els partits i que per desgràcia és més necessari que mai avui en un món en què ja no hi ha empatia i la crispació i els punyals són el pa de cada dia. Sabrià va ser artífex dels triomfs històrics d’ERC els últims anys, però també per tant de les derrotes posteriors. Els rivals el tenien entravessat, sobretot els de Junts, però també alguns dels seus. I molts periodistes. Perquè, diplomàtic, no ho era, i per això sabia que, tot i que de condicions en tenia, no podia ser al davant. D’aquí que fes més feina a l’ombra, dirigint l’estratègia comunicativa del partit i del govern, que és tant com dir que manava tant o més que els seus caps... Tractar amb Sabrià era un blanc o negre, i tenia moments de tot, perquè el seu gran defecte n’era alhora la gran virtut: tenia les idees clares i les deixava anar pel broc gros, sovint sense meditar gaire. I calia assumir que et podia picar el crostó agrament, com et podia expressar un agraïment sincer, una idea genial o una ironia brillant. Veient el sentit comiat dijous de la majoria dels col·laboradors més propers, que també el devien patir i gaudir, és evident que es feia estimar per l’honestedat i fidelitat a la gent i al projecte. Per això hem de creure’ns que no és el responsable de l’afer dels cartells, i per això ERC ja triga a prendre mesures amb qui fos. Per cert, Sabrià va dir en l’última entrevista a El Punt Avui –quan, sabem ara, ja feia mesos que no es parlava amb Junqueras– que mai investirien Illa. Que no vingui d’aquí el plor final de la criatura.