Quan la merda surt, tothom s’esquitxa

El serial sobre la política de comunicació d’ERC continuarà dimarts que ve amb la compareixença de Tolo Moya al comitè d’ètica del partit. Moya, que era director de comunicació dels republicans el març del 2023, quan van aparèixer els cartells de l’Alzheimer contra els germans Maragall, va ser assenyalat des del primer moment com a responsable institucional d’aquella acció pròpia de carcamals i ja va anunciar que no posaria el cap a la picota sense explicar abans com va anar tot i qui n’estava al cas. També ho va fer dijous passat el viceconseller i pràcticament comissari de propaganda d’ERC, Sergi Sabrià, que va presentar una dimissió que es pot considerar preventiva del que es pot saber la setmana vinent i que, en certa forma, ja s’ha anticipat en les informacions periodístiques i en les declaracions que s’han publicat: entre tots van matar la burra i ella sola es va morir. I l’opinió pública, que sembla que dorm a la païssa, se’n fa creus que ERC faci aquestes coses perquè té un greu problema de memòria. No recorda que aquestes estratègies de comunicació alternatives o “de guerrilla” les fan servir tots els partits per intoxicar l’opinió pública i desprestigiar els rivals, sobretot ara que la tecnologia els ho deixa fer ràpid, fàcil i massivament. No recorda que tot aquest conflicte s’hauria enterrat en la més estricta intimitat i que no en sabríem res si no fos per la batalla política que s’ha obert entre partidaris i detractors d’Oriol Junqueras pel control d’ERC. I tampoc recorda que els que hi tenen més a veure no són els que ara són decapitats per haver fet la feina bruta i per haver-se enfangat fins els engonals, sinó aquells homes i dones que els ho han permès o encarregat i que són els mateixos que es presenten davant nostre, mudats, a demanar-nos el vot amb un posat com si mai no haguessin trencat cap plat.