La Catalunya pintoresca

El 1919 sortia d’impremta una petita joia: un llibre il·lustrat per Xavier Nogués –l’artista que va decorar el famós celler de les Galeries Laietanes i va fer el fris ceràmic de la “catedral del vi” del Pinell de Brai– i farcit amb els textos de Francesc Pujols, el filòsof de Martorell. El pròleg era de Feliu Elias i l’editor era el poeta i llibreter Salvat-Papasseit. Un quartet de luxe. L’obra va sortir a la venda per fascicles i es va titular La Catalunya pintoresca. El país que allà s’hi dibuixava representava l’altra cara de la moneda de l’idealisme noucentista. En comptes d’aparèixer-hi figures al·legòriques envoltades de camps perfectament llaurats i paisatges mediterranis per representar la civilitat i l’ordre, s’hi mostren uns grotescos personatges que s’esbatussen, practiquen la picaresca, s’escridassen i s’engaten. Ganduls, lladres, borratxos, cornuts i malgastadors són caricaturitzats amb una gran gràcia per l’artista barceloní. Fotre’s de tot això era una altra manera d’apropar-se als ideals noucentistes, però també suposava, en realitat, un retrat força acurat de la societat catalana on hi havia encara moltíssims defectes per polir. De tant en tant, quan hi ha un terrabastall polític, no puc evitar recordar-me d’un dels gravats on es veu un grup d’homes atonyinant-se amb bastons i cadires, mentre uns altres estan intentant protegir, entre l’acollonament i l’estupefacció, una urna plena de vots. L’apassionament, el ressentiment, l’estirabot, la cridòria... potser són consubstancials a la nostra cultura. Queda l’esperança, però, que de tant en tant s’aconsegueixi dirimir alguna disputa pública amb plena serenitat democràtica. Que el 2021 encara es fes una reedició de La Catalunya pintoresca no és només fruit de la fília antiquària i col·leccionista: és encara un llibre de plena actualitat. O, dit d’altra manera, és tot un clàssic.