Som 10 milions
Paisatge mediterrani
Les platges són l’espai de lleure més important del Barcelonès Nord, i cal preservar-les
Mirant l’horitzó, veig l’àmplia catifa del blau mediterrani. Viure prop del sorral, al Barcelonès Nord, és una invitació a tranquil·litzar l’esperit, més en una comarca prou necessitada d’elements identitaris. A l’albada, contemplar la sortida del sol passejant per la platja ajuda a fer front a les incerteses del nou dia, un plaer que encara es pot gaudir de manera gratuïta (no donem idees).
La subcomarca al nord de Barcelona gaudeix d’una platja que s’estén per Sant Adrià, Badalona i Montgat, uns vuit quilòmetres que la converteixen en un espai de lleure molt potent a la comarca. Dividida en diversos trams, amb noms propis i elements singulars que li donen identitat: els ports de Sant Adrià i Badalona, les Tres Xemeneies, el Pont de Petroli, les restes arquitectòniques de la industrialització, els actius clubs nàutics i els referents historicoesportius del patí de vela i el takatà, creats i reivindicats com a propis.
Els temporals del 2017 i el 2020 iniciaren un pronunciat període de reculada, quan no es recupera l’arena i les tempestes d’hivern porten noves pèrdues. Mantenint-se paral·lel al traçat del tren, es va reduint l’amplada del sorral i en alguns punts les ones ja llepen les edificacions més properes. Defensar la platja comença a exigir un acurat projecte de consolidació, tot pensant que no n’hi ha prou amb fer aportacions anuals d’arena i que caldria pensar en espigons de protecció.
A la façana, el Club Bètulo defensa la seva permanència contra el dictat de la llei general de costes, una cotilla que imposa condicions insalvables i que a Catalunya pot significar la desaparició de deu importants clubs nàutics. La història ve de lluny, quan el 1942 es fundaren els Banys Maricel com a atractiu equipament per als banyistes que utilitzaven les platges de la ciutat, en una època en què es posaren de moda aquest tipus d’instal·lacions de lleure. Els banys fiscalitzats esdevingueren referent en temps de les serioses restriccions de la postguerra.
El 1972 es fundà el Club Bètulo com a associació nàutica promoguda per animosa gent de mar que veien una oportunitat en l’anunci de la creació d’un port esportiu, el conegut com “port Antoja”, que l’oposició popular féu fracassar. Creat el nou club, aprofità les instal·lacions caigudes en desús de l’antic Maricel per convertir-lo en seu social i el 1973 iniciar-hi la singladura. La llei de costes del 1988 va marcar la data de caducitat i dictava la fi d’una concessió que els socis marítims han intentat allargar amb recursos de tota mena.
A la ciutat hi ha consens per salvar el club nàutic, que ha estat avalat pels darrers consistoris. Fa tres anys el ple municipal acordà considerar-lo bé cultural d’interès local (2021), quan ha promogut un excel·lent pomell d’esportistes i l’escola de vela té un reconegut prestigi al país. Tot i haver rebut de l’Estat el mandat d’enderroc, la presentació d’un contenciós i l’aplicació de mesures cautelars podria allargar uns set anys l’aplicació de la dràstica mesura. Cal guanyar temps, segurs que mentre hi ha vida hi ha esperança. Veurem què ofereix el futur.
