Parets que criden

Hi ha parets per embrutar i parets per reivindicar, parets que s’alcen com a clam de denúncia i parets per ser denunciades. Les denúncies han de ser certes, no es pot anar pel món apuntant amb el dit acusador a algú que no ha comès cap mal. Quan s’incrimina una tercera persona hi ha d’haver indicis, proves que sustentin allò que es diu. En cas contrari, la pintada al mur és una ignomínia, una brutícia estètica però sobretot moral. Ara bé, si són certes, són tan punyents com un cop de puny a la boca de l’estómac.

Els murs dels carrers s’han fet servir des de sempre com espai de comunicació pública. Com que els romans ja ho feien per promocionar candidats en els seus processos electorals, es pot dir que aquesta pràctica és un clàssic i, en conseqüència, a ningú hauria d’estranyar que les parets dels edificis serveixin d’espai per a l’expressió lliure

Per reivindicar, assenyalar, crear o, simplement, deixar-se anar, l’ús dels murs no sempre és una qüestió entesa o compartida. Ho sap prou bé l’artista de procedència siciliana TVBOY, que va prendre per costum disposar les seves creacions, sempre provocatives, en un espai del carrer del Bisbe a tocar de la plaça Sant Jaume. Ho sap també el genial Roc Blackblock quan el seu Joan Carles I en faceta de lladre va ser esborrat per treballadors municipals de Barcelona.

No agrada l’art contestatari, perquè no agrada l’actitud de contesta, de cap tipus. Les pintades a favor d’una o altra ideologia són esborrades amb celeritat, tot i que l’esprai que les abandera és encara més ràpid i es reprodueixen aquí i allà, perquè la contesta si té alguna cosa és la capacitat d’escampar-se, i pot ser reprimida però difícilment es pot fer callar.

I finalment hi ha els murs denúncia. Per exemple, aquells on la paraula “pocavergonya” hi apareix vinculada a un nom en una pintada feta a les proximitats del domicili d’algun empresari que no ha pagat les nòmines als treballadors. Una manera de pressionar l’amo és fer-lo envermellir a casa seva, entre la seva gent, allí on acostuma a ser una persona respectable, tractar-lo a cops de brotxa perquè no tracti els seus empleats a cops d’escombra.

I després hi ha les denúncies pures i dures, com la de la imatge que il·lustra aquesta crònica. Un text breu però demolidor on s’identifica un home amb el fet més baix que hi pugui haver, el de l’abús sexual d’una nena, una neneta de només cinc anys. Fa un mínim de dues setmanes que aquesta inscripció delatora està gravada en una paret del número 155 del carrer Hospital, al cor del Raval.

Al mateix espai físic del barri, i amb poca diferència de dies, han aparegut més pintades identificant altres persones adultes, no només homes, amb una suposada repugnant i delictiva pràctica d’abusos sexuals a menors. Són inscripcions a la paret i a les boques dels contenidors d’escombraries que no deixen indiferent, interpel·len. Alguns d’aquests grafits ja estan mig esborrats, altres no. Abans que els eficients serveis de neteja acabin de fer la seva feina, estaria bé que algú amb capacitat i competència parés l’orella en aquest mur que parla perquè si el que diu és una broma pot ser delicte d’injúries, però si és cert, no només és delicte sinó que és un crim, i dels pitjors que pugui haver-hi.