El factor humà
Abans que l’hivernacle es cremi
La ‘Màquina climàtica’ convida a conèixer l’espai recuperat de la Ciutadella i el risc en què viu el planeta
Tampoc es tracta ara de fer aixecar una multitud que arrenqui a córrer enfollida cap al parc de la Ciutadella per arranar-ho tot i col·lapsar un espai que demana ser visitat amb calma i serenor d’ànim. Estaria bé que fos un tranquil degoteig ciutadà, com el reg que alimenta lent però sense aturador un planter que de mica en mica va agafant força i ufana. L’espai de l’Hivernacle no vol allaus humanes, això aniria en contra de la pau que s’hi respira i el recolliment a què convida el verd que s’aixopluga entre les parets esgrafiades, els grans finestrals i la claraboia aixecada gràcies a l’arquitectura del ferro. Ara bé, l’exposició que ofereix l’espai des de fa uns dies i que s’hi mostrarà fins al desembre sí que demana ser visitada, quasi com una obligació ciutadana.
La Màquina climàtica –així s’ha batejat la mostra organitzada des de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona– és un viatge a tres mons que són tres temps, el que va ser, el que és i el que hauria de ser. I tot això amb permís del moment present, que és el més impactant d’aquesta triple proposta, ja que està representat per un llarg banc metàl·lic d’on surt foc i fum, metàfora d’un planeta que crema i es rosteix cada dia en la seva pròpia graella, maltractat per l’espècie que el domina i que, grotescament, s’autoanomena sapiens.
Hi ha un doble motiu de visita a l’Hivernacle, ja que, més enllà de la mostra de tall mediambiental, poder observar amb deteniment l’edifici dissenyat el 1871 per Josep Fontseré i Mestre ja justifica el desplaçament. És un goig i un gaudi endinsar-se en l’estructura que s’omple de llum i resguarda del fred una vegetació singular que necessita un clima temperat. L’Hivernacle havia arribat a un preocupant estat de degradació i abandonament, llargament denunciat per ciutadans i partits polítics, fins que un ambiciós procés de rehabilitació l’ha deixat en perfecte estat de revista, i de visita. Entre les coses que s’hi han fet, destaca la restauració dels magnífics esgrafiats de temàtica vegetal, obra d’Alexandre de Riquer, i haver rascat 16 capes de pintura que en 135 anys d’història s’havien donat a l’estructura de ferro de l’edifici fins arribar al verd poma original amb què finalment s’ha restaurat.
La primera part de la mostra convida a passejar pels orígens de l’edifici. Eren aquells temps en què al sapiens occidental li va entrar la dèria de fer exposicions amb les riqueses animals i vegetals d’altres latituds del planeta. Es varen crear els zoològics, engabiant feres del desert o de la selva, i es van construir graciosos edificis per reproduir les condicions climàtiques que afavoreixen el creixement de plantes tropicals.
La tercera part és una crida a afavorir en un futur el consum de vegetals conreats a tanta proximitat com podria ser la terrassa de l’edifici de pisos d’una ciutat com Barcelona. S’hi mostren experiències de Nantes, Berlín i Utrech, com a via per a un consum responsable.
Aquest viatge a l’ahir, l’avui i el demà es fa a través d’un espectacular muntatge sobre el moment crític que suposa l’escalfament del planeta i la necessitat de plantar-hi cara abans que sigui massa tard. Seria una llàstima que tot plegat se n’anés en orris. És evident que cal fer-hi alguna cosa, ni que sigui per donar sentit al procés de rehabilitació d’un espai tan bell com l’Hivernacle.
