El voraviu
El mas Blanquet raja
És el crit de la natura, que es resisteix al maltractament a què la sotmetem
Dijous, amb en Salvador Vilar, vàrem entrar a Cruïlles a buscar la font del mas Blanquet. De mainada hi anàvem sovint, a la font. Els de Cruïlles no crec que n’hagin sabut mai res, de lluny que la tenen. Gent de Calonge hi anava a buscar l’aigua fins ben entrats els vuitanta, quan varen començar a dificultar-hi l’accés. El segle passat era una gran destinació on anar fer la berenada. Amb els escolans i el casal d’estiu hi acampàvem. Just on comença el coll de la Ganga a mà esquerra, a Calonge en direcció a la Bisbal, el terme de Cruïlles mor amorrat a la urbanització Río de Oro. La riera, la gorga on ens remullàvem, l’esplanada on acampàvem i les parets de pedra seca que aterrassen la muntanya estan envaïdes per vegetació, bardisses i escombraries que hi varen deixar alguns bruts dels que corren pel món. La riera era un fil d’aigua. Els 350 litres que han caigut des del març han fet miracles com a Sau i Susqueda. El que no podíem ni imaginar era que la font, masegada pels aiguats i la rierada del 2005, i constreta per la sequera dels darrers anys, encara mantingués un petit alè de vida. I el manté. No arriba ni a rajolí, el que brolla pel forat on anys enrere hi havia un tub de metall. Però si fas el silenci pots sentir el gota a gota de la muntanya com omple la deu de la font. Una música magistral. Una lletra senzilla. És el crit de la natura, que es resisteix al maltractament a què la sotmetem. La font del mas Blanquet raja.
