Artifici

Hem arribat al punt patològic d’estar envoltats d’un artifici omnipresent i potser som prou cecs com per no veure-ho. Des dels meus cabells tenyits d’un color impossible propi dels anys trenta del segle passat a les novel·les íntegrament redactades amb intel·ligència artificial com si fossin originals d’una ment creativa; des del menjar processat i els substituts sintètics dels productes tradicionals i artesans als llavis inflats amb àcid hialurònic, de la pseudomúsica sense instruments als gossets de cinc-cents grams: som a l’era de la mentida podrida. La naturalitat, aquella gran enemiga dels temps moderns, agonitza mentre la martingala s’imposa en múltiples facetes de la nostra miserable existència humana sense humanitat. En tecnologia, l’artifici apareix en forma d’algoritmes que simulen comportaments humans, responen preguntes i fan tasques que abans eren exclusives de l’enginy cerebral. Els assistents virtuals i les xarxes socials han teixit una capa d’intermediació artificial que modula i perverteix les interaccions amb els altres. La moda, amb cicles de producció accelerats i dissenys efímers, és un altre exemple de com l’artifici domina la indústria per satisfer la demanda voraç. La realitat virtual i els videojocs, creen mons artificials que regalen experiències immersives i sovint indistingibles de la veritat. Tot i que l’artifici comporta innovació, també ens desafia a reavaluar conceptes com l’autenticitat, la natura i la humanitat. Parlar d’artifici no és només una observació gravíssima del present, sinó una discussió clau sobre el futur que estem construint.