Una portera de les de tota la vida

L’abril d’aquest any l’escriptora Mònica Soler Ranzani (Barcelona, 1969) va publicar la seva cinquena novel·la a Llibres Parcir. Com a les anterior novel·les, la protagonista és una dona i això, segons el pròleg del llibre que signa el doctor Anton Maria Espadaler, presenta una constant a l’obra que és “la inclinació a donar la paraula a algú que s’expressa des dels marges”. Això mateix ho reconeix l’autora, d’arrels italianes perquè va tenir un avi diplomàtic italià, que se sent profundament empordanesa i que viu a Barcelona. Doctora en educació, durant alguns anys va col·laborar en el naixement de la Facultat de Medicina de la Universitat de Girona abans de tornar per raons logístiques a la gran ciutat, on ha trobat en uns personatges típics de la part alta de la ciutat, les porteres, la protagonista de la seva novel·la. La Mònica es declara narradora d’històries i, tot i que reconeix uns lligams amb el que és la literatura de Mercè Rodoreda, diu que a diferència de la gran escriptora que deia que ella era tots i cadascú dels seus personatges, ella no és cap de les seves protagonistes, ni la prostituta de Les nits de Lola Pàton, la seva primera novel·la, ni l’espia de L’amant catalana de Mussolini, la segona, ni la dida de Lluna de nacre, el quart llibre, que va publicar el 2021.

Ara bé, totes les seves protagonistes són dones en circumstàncies molt especials. La Gràcia Miravitlles, la Gracieta del títol, és una empordanesa de Darnius que va quedar vídua d’un miner de Cardona i que es va anar a guanyar la vida a la gran ciutat, on s’ha convertit en una portera de les de tota la vida. Sempre disposada a ajudar els veïns, ho sap tots d’ells i tot i no tenir estudis té aquell sentit comú de la gent de poble que fa que tingui la seva peculiar visió del món que l’envolta. Sempre en segon terme, com invisible per als grans senyors, ho sap tot d’ells i sempre té una tasseta de til·la per oferir-los, una estona per escoltar-los i fins i tot l’atreviment d’aconsellar-los.

La Mònica ha creat un personatge autèntic i divertit, que sense saber-ho practica la paranomàsia, utilitza mots de so semblant però de sentit ben diferents. No és ignorància, és atabalament perquè la Gracieta és bocamolla i tafanera i pessimista, però també conformista, ingènua, graciosa i divertida, i això fa el llibre divertit però amb un rerefons de crítica social. Riem amb la gracieta quan diu “genialitat” per “Generalitat”, o quan explica la història del músic “que tocava l’entrecuix a una marquesa”, quan el que aparentment li tocava era el contrabaix, o com explicava com una persona va morir “d’una parada multiorgàsmica”. La Gracieta practica una llengua viva i lleugera, amb molts tocs d’humor, i això serveix a la Mònica Soler per explicar una història divertida en la qual una dona gran, de comarques i pobre, dona la seva visió d’uns senyors de bona posició que potser no ho són tant, de senyors, com sembla. “M’agraden els personatges subalterns i invisibilitzats”, assegura la Mònica. Amb la Gracieta ens explica una comunitat de veïns en què darrere el dia a dia rutinari i aparentment tranquil hi ha secrets i històries inimaginables de les quals la portera és la dipositària.