150 anys del pa amb tomàquet

Al Caesar’s, al sud de la frontera entre els Estats Units i Mèxic, es barregen fulles senceres d’enciam, amanides amb una crema picant, crostons daurats i all. Al local, encara hi ha el retrat de l’home que dona nom a l’amanida i al restaurant: Cesare Cardini. Sí, l’amanida Cèsar ve de Tijuana, i durant aquest juliol ha commemorat el seu centenari. La versió actual porta all, anxoves, mostassa de Dijon, Parmigiano Reggiano, suc de llima, oli d’oliva, sal, pebre negre acabat de moldre i un rovell d’ou. Cosa que la fa cosina llunyana de la que se servia fa 100 anys. La història la recull el llibre Caesar: l’amanida més famosa, que no fuig de la controvèrsia. Perquè hi ha qui diu que l’autèntic inventor és Livio Santini, un immigrant italià que treballava al restaurant i que va preparar-se l’amanida que veia fer a casa quan estava enyorat. I diu que, en veure-ho una clienta, en va demanar una per a ella i que l’endemà el plat ja era a la carta. Per tant, l’amanida Cèsar s’hauria de dir amanida Livio.

Sigui com sigui, els italians són uns autèntics fenòmens fent màrqueting dels seus productes. Cosa que no sabem fer els catalans. Teòricament no hi ha res més català que el pa amb tomàquet. Però andalusos i, sobretot, murcians es disputen la idea amb l’argument que els treballadors d’origen murcià que s’encarregaven de la construcció del metro de Barcelona van començar a cultivar tomàquets per tenir alguna cosa amb què fer més tou el pa dur que els donaven. Potser sí. Encara que, segon Néstor Luján, en realitat això ja ho feien a pagès molt abans. I, de fet, la primera vegada que es cita el pa amb tomàquet a la literatura catalana és el 1884 en uns versos de Pompeu Gener. O sigui, que el pa amb tomàquet té 140 anys. Una data rodona, però no prou. Per això espero amb ànsia la celebració dels 150 anys del pa amb tomàquet el 2034. Com dirien els que en saben, se non è vero, è ben trovato.