La memòria de Sau

La sequera dels últims anys ens ha fet familiar a tots la imatge del pantà de Sau. El campanar i tota l’església vella de Sant Romà al descobert s’han convertit en un senyal de la manca d’aigua. Quan els nivells ho han permès, no són pocs els turistes que han anat a trepitjar la vall per imaginar-se com era la vida allà, abans de l’embassament.

Lluny de la falsa visió idíl·lica o fins i tot bucòlica que algú podria tenir, el documental Sau, la memòria submergida recorda la història dels habitants que van deixar les seves cases i posa en relleu la feina dura dels treballadors que van construir la presa. El franquisme, que va apropiar-se d’una obra dissenyada per la República, va amagar desenes d’accidents mortals i no va fer res per evitar l’explotació laboral a Sau, sense cap seguretat.

L’èxit és creixent. Guanyador del premi al millor documental al festival FIC-CAT de Roda de Berà i seleccionat al Terres Festival de Tortosa, el vídeo continua causant impacte als llocs d’Osona on es projecta. Des d’abans de la seva estrena, el 16 de juny a El 9 TV, es van fer preestrenes multitudinàries a Vic, Manlleu, Centelles o Folgueroles, el calendari ha continuat a Rupit, està prevista una exhibició el 21 de juliol a Sant Julià de Vilatorta i a l’agost, dues a Vilanova de Sau. Coproduït per El 9 TV i La Xarxa amb suport del Memorial Democràtic, la institució Puig Porret i la Generalitat, ha omplert places i espais de cinema. El web ha rebut més de 10.000 visites; el film acumula centenars d’hores de consum i centenars de milers de visualitzacions a les xarxes. És el contingut més vist l’últim any de les televisions locals.

Des de la plaça Major de Vic, el director del documental, Ot Burgaya, m’explicava que han buscat la “força narrativa” en un treball de “moltes capes” que “evoca el passat” amb testimonis d’infantesa i imatges d’arxius històrics. Es retrata un indret cosint les històries dels veïns amb la vida dels obrers. Però és més que això. A mi m’han colpit moltes coses: l’aïllament d’una vall de pessebre de gent pobra, que els pantanaires treballessin a pic i pala, el risc de les barrinades, els accidents, els més de vint anys d’obra, els homes refugiats en l’alcoholisme o jugant-se els diners a les cartes, les rondes intimidatòries de la Guàrdia Civil, el Nadal lluny de casa, el fred, els barracons, els presoners de guerra, les cures amb aigua i vinagre, el viatge d’un andalús d’Hinojosa expulsat de la seva terra, els immigrants espanyols reclutats, l’insult de “xarnego” que van rebre alguns, el català d’Osona que ara parlen els seus fills i l’enyor d’unes cases i una escola que ja no hi són. L’aigua va negar el poble el 1962.

Són històries que no hem d’oblidar. Caldria un gran homenatge als set homes que un Primer de Maig van morir en caure al fons de les turbines de Sau. I a totes les víctimes de la construcció, que el NODO de Franco va tapar. El més trist són els morts anònims que també reposen al cementiri, sense cap placa ni cap plor de ningú.