La meva filla sí que és una mena

Tinc una filla adolescent que encaixa perfectament en el concepte de menor no acompanyada –popularment conegut com mena– i un fill un pèl més petit que va camí d’encaixar-hi. Ho és, en el cas de la nena, perquè té menys de divuit anys (per tant és menor d’edat) i perquè en determinats moments es desplaça pel carrer sense tenir cap adult al costat (així que no es mou acompanyada). Aquesta hauria de ser la fotografia estricta, en un món més just i solidari, a la qual tothom recorregués per definir què és un mena. Però no. Entre tota la societat hem aconseguit adoptar i normalitzar un terme que ja s’usa per estigmatitzar i insultar qualsevol nen amb trets d’immigrant, fins i tot quan han nascut i han arrelat a casa nostra. Hem comprat el relat de l’extrema dreta, no ens enganyem, per criminalitzar els joves que arriben desemparats, i el pitjor de tot és que a veure qui ens explica com es fa ara marxa enrere. Trobo que ja que ens hi referim tan sovint, als joves que venen d’altres països sense anar acompanyats dels seus tutors, el mínim que podem fer per ells és ajustar el nom amb el qual els bategem. Per exemple, podríem referir-nos a ells com “joves que venen fugint d’una guerra o de la gana”, o “joves que han patit violacions i vexacions per poder arribar fins aquí”, o “joves que només coneixen la violència com a mètode per subsistir”, o fins i tot “joves que busquen un futur digne, com va fer tanta gent que nosaltres, els que ens hi referim com a menes, tenim a tocar”. Potser així s’entendria una mica més de què va l’assumpte i potser així alguns insolidaris, no tots, començarien a posar-se vermells. I això no vol dir caure en el bonisme que dona ales a la gent sense cor ni escrúpols, que ningú s’equivoqui. Voler acollir no és incompatible amb exigir deures ni amb fer distinció entre qui ho vol entendre i qui no.