Les bales contra Trump

Tot se sap o s’acaba sabent. En el meu record retinc l’assassinat de John Kennedy el 1963 i el del seu germà Bob Kennedy el 1968, el mateix any que queia Martin Luther King a Memphis. L’atemptat contra Ronald Reagan el 1981 el vaig veure en directe des de la finestra del meu hotel a Washington mentre el president era evacuat a l’hospital després dels trets rebuts en sortir d’una conferència del Hilton de l’avinguda Connecticut. La història nord-americana té quatre presidents assassinats des que Abraham Lincoln va ser abatut al Teatre Ford de Washington el 1865, quan la guerra civil feia una setmana que s’havia acabat. El darrer fou John F. Kennedy. No conec cap país democràtic amb tants presidents i polítics caiguts mortalment o ferits per trets d’un individu que disparava l’arma des d’una distància propera. La violència política és més freqüent i més generalitzada que en cap altre país civilitzat. Les estimacions pel que fa al nombre d’armes en mans de ciutadans privats voregen els 400 milions, una mitjana de més d’una pistola o rifle per cada nord-americà.

L’atemptat frustrat contra Donald Trump té una nova derivada pel fet d’haver-se produït al bell mig d’una batalla personal i col·lectiva en uns temps en què la informació solvent és combatuda per les famoses “realitats alternatives”. En despertar-me diumenge al matí, em vaig assabentar que l’expresident republicà havia superat un tiroteig des del terrat d’un edifici proper al pòdium d’on parlava. En pocs minuts vaig llegir titulars, editorials, comentaris i interpretacions contradictòries del que havia passat. S’informava, es comentava i s’opinava sobre un fet tan tràgic sense ni tan sols saber-se’n encara tots els detalls. Ni en aquells moments tan dramàtics s’havien apaivagat l’odi i les mentides que circulaven per les xarxes. Els exèrcits que difonen notícies falses i opinions controvertides seguiren durant tot el dia i encara avui tota mena de conspiracions són objecte de discussions inútils en l’univers de les falses veritats. Els fets objectius, però, eren que el candidat Trump havia estat a punt de perdre la vida per una bala que li travessà l’orella i li escampà la sang per la cara mentre era traslladat fora de l’escenari del crim frustrat. Després de l’impacte de la bala i en el dramatisme del moment, va voler treure el puny per tal que el veiessin les càmeres tot dient “fight, fight, fight”, un crit de lluita que entrava espectacularment en la cursa electoral per retornar a la Casa Blanca.

La pregunta que cal fer-se ara és com incidirà l’atemptat en la campanya. Ara com ara, el tret de l’assassí abatut dona un avantatge emocional inqüestionable a Donald Trump, que és percebut com prou fort per aguantar les bales d’un desconegut de 20 anys en contraposició amb un candidat, Joe Biden, que ha reaccionat molt correctament a la tragèdia del seu adversari però que és considerat una persona que confon els noms i que no recorda ni com es diu la seva vicepresidenta.

La paradoxa és que cap dels dos –l’un, per les limitacions de la seva capacitat cognoscitiva; l’altre, perquè és un delinqüent convicte que va incitar l’assalt al Capitoli arran de la no acceptació dels resultats electorals– és percebut com el líder d’Occident. Són moments en què les democràcies liberals no necessiten messies ni superhomes, sinó simplement una persona capaç de formar un equip per afrontar els grans reptes d’aquest segle, des del punt de vista de la seguretat, de la protecció dels més febles i de la garantia de les llibertats tan amenaçades pels règims autoritaris, que s’emmirallen més en la força que no pas en les llibertats de la democràcia com a ideal a assolir.

El gran problema de les democràcies liberals no és la Xina ni Rússia, amb tots els seus satèl·lits comercials i militars. El repte és com es recupera el sentit democràtic i el respecte mutu en les societats occidentals que han aixecat barreres d’odi i d’incomprensió entre els que pensen diferent. Les noves tecnologies inventades pels Estats Units i avui a l’abast de tot el planeta s’han convertit no en una arma de socialització del coneixement ni de divulgació d’informacions i d’opinions, sinó en trinxeres ideològiques des de les quals es lliuren les grans batalles polítiques. És més paradoxal encara que els propietaris de les grans plataformes que dirigeixen els sentiments i les emocions de milions de persones d’arreu del món siguin personatges com Mark Zuckerberg, Jeff Bezos, Elon Musk, Bill Gates i tants d’altres. Cap d’ells ha de retre comptes a ningú.