Diaris a la platja

Temps era temps, a la platja, es veia la gent llegint el diari sota el para-sol. Ara ja no es veu ningú llegint el diari: ni a la platja ni gaire enlloc. Els banyistes que solen fer la passejada amb els peus a l’aigua per les llargues platges de la Costa Daurada veien, en altres èpoques, la procedència dels que seien a la sorra. Els delatava el diari. Hom passava davant les capçaleres dels diaris: uns amb El Periódico, els lleidatans amb El Segre i, la majoria, els aragonesos, amb El Heraldo de Aragón. A les platges més selectes de la Costa Brava no era estrany veure-hi lectors del The Times o de Le Monde barrejats amb els de La Vanguardia o El Punt. A la badia de Roses la presència de L’Indépendent hi era notable i a les platges de Tossa i Lloret hi regnava el sensacionalista The Sun. Aquell diari britànic de portades estridents que, a tall d’editorial, publicava cada dia “La noia de la pàgina 3”, una jove atractiva i amb els pits enlaire. Un model d’èxit. En aquella època The Sun venia quatre milions d’exemplars i tots en paper. A les platges, doncs, hi havia molta informació i els badocs feien els seus comptes i ponderaven els moviments del món. Diguem-ho en llatí: o tempora, o mores. Ara bé, la relació més entranyable entre premsa escrita i el mar era la que l’enyorat Rafael Llinares hi va establir amb les llagostes de Portlligat. El bon pescador subministrava les llagostes al Motel Empordà i per fer preu amb en Jaume Subirós el material arribava al restaurant amb codi periodístic: si eren de mida normal, arribaven embolicades en pàgines d’El Punt, però quan es tractava d’un llamàntol o d’un llobregant com en deia ell, la peça anava embolicada amb pàgines de The New York Times. La cosa era clara i el preu quedava fixat, tot i que a vegades en Subirós es trobava llegint algun titular en anglès que havia quedat imprès a les enormes pinces del crustaci. Moments estel·lars de la relació entre premsa diària i gastronomia catalana...