Vallbona i el LleidaPower

Ha passat molt desapercebut el vintè aniversari del Manifest de Vallbona: un document amb una influència espectacular en la societat lleidatana i que, com totes les influències cabdals, s’ha mogut per terrenys subterranis, promovent canvis que són invisibles a simple vista però que, amb perspectiva, han girat la societat com un mitjó. El Manifest es va presentar a Vallbona de les Monges (Urgell) el 29 de maig del 2004. El van signar institucions acadèmiques, socials, sindicals, agràries i empresarials de Ponent, i defensava un aprofitament del canal Segarra Garrigues com a motor transformador econòmic, social i cultural de les terres de Lleida: que el nou regadiu fos molt més que l’instrument per a una major productivitat agrària, una estratègia global per a la modernització de Ponent, facilitant l’aparició d’un nou sector serveis, d’un nou i inèdit turisme, un empoderament de la pagesia que fixés realment la població al territori, i una visió del país equilibrada i sostenible amb un nou paper de Lleida dins de Catalunya. Com sempre, l’aigua a l’origen de tot.

Aquesta idea alliberadora, promoguda pel geògraf Ignasi Aldomà i l’activista pagès Josep Maria Escribà, no va ser escoltada per la política, va ser ignorada a la resta de Catalunya, i a Lleida finalment va desaparèixer del debat públic. El canal es va construir amb les idees desarrollistes inicials, amb victimisme pel que fa a les limitacions ecologistes imposades per la UE i amb un sobrecost escandalós que les constructores es van embutxacar sense generar cap dels canvis socials que podia haver comportat.

Ara bé: tot i que el Manifest va fracassar en la vessant política, va forjar un canvi cultural a Ponent. Les idees d’empoderament lleidatà que s’havien treballat durant els debats del Manifest van impregnar, els anys següents, la societat lleidatana. Aquesta nova actitud va accelerar la seva extensió amb el canvi de dècada del 2010 amb les xarxes socials. És el que es va acabar anomenant LleidaPower, en una reeixida expressió del periodista Francesc Canosa. Va ser una nova actitud cultural de desacomplexament ponentí que reivindicava Lleida des de la modernitat: el paisatge, la parla, la realitat agrària, la idiosincràsia de Ponent, a vegades des d’una mirada autoparòdica, però, en tot cas, empoderadora i orgullosa davant del centralisme barceloní i, a la vegada, als antípodes ideològics del vell i superat (o no tan vell i superat) leridanismo franquista, que volia aprofitar la dialèctica antibarcelonina per promoure una Lleida regional i espanyolitzada. La publicació de l’humorístic i alhora reivindicatiu Lo diccionari lleidatà de Robert Masip, Ferran Montardit i David Prenafeta, l’activisme digital des de l’humor de PostureigLleida, la irrupció com a himne no oficial del Soc de l’Oest de Lo Pardal Roquer, les il·lustracions de Jordi Calvís, tot plegat eren senyals d’una transformació imparable. Mentre el país s’empoderava amb el procés sobiranista, Lleida feia la seva pròpia revolució, que culminaria amb un canvi de govern –efímer, però– a la capital el 2019.

Fa vint anys del Manifest, i des d’aquell dia res no ha tornat a ser igual a les terres de Ponent.