Lletra petita
Inversions sense rèdit
“La condició imprescindible era que el resultat es pogués veure, palpar, tocar. “Tot allò que no es pugui mostrar no existeix a ulls del ciutadà”, va afirmar
Gestionat políticament un ajuntament no és ni fàcil ni agraït, perquè reclama moltes vegades acceptar que cal posar en marxa actuacions polèmiques perquè o bé demanen un esforç econòmic als ciutadans o bé perquè els provocaran afectacions més o menys greus al seu dia a dia. Davant d’aquest panorama, l’equip de govern de torn no té gaire marge de maniobra: o es desentén del viacrucis i va fent saltar cap endavant el projecte mandat darrere mandat o l’afronta i assumeix les conseqüències com a resposta al bé comú, encara que aquest bé comú no porti afegit el rèdit i el reconeixement social als quals tants i tants polítics municipals estan enganxats. Fa molts anys, quan tot just m’estrenava en la informació local, un alcalde veterà em va assegurar que, quan es tractava de fer obres o d’afrontar projectes de certa envergadura, la condició imprescindible era que el resultat es pogués veure, palpar, tocar. “Tot allò que no es pugui mostrar no existeix a ulls del ciutadà”, va afirmar. Calia que el veí o la veïna, i hipotètic votant, comprovés en directe que l’esforç, la molèstia i els problemes havien estat necessaris per arribar al lluïment final. I si, a més, es podia organitzar una inauguració, millor encara. D’aquells primers anys recordo un munt de cintes tallades i de visites d’estrena per les noves instal·lacions de locals culturals, casals d’avis i equipaments esportius. Cap ni una per a la renovació i la millora de la xarxa d’abastament d’aigua. Una infraestructura amagada als ulls de la gent, d’una importància vital, però que, segons les dades de la Diputació de Barcelona, arrossega un dèficit històric que ha mostrat les vergonyes quan la sequera ha fet acte de presència. Que només un terç dels més de 300 municipis de l’àrea tingui un sistema amb una rendibilitat del 75% implica que els altres dos terços llargs perden aigua a dojo. I que l’han perduda durant anys i panys bé per desídia o bé per considerar que invertir-hi no era prioritari. Ara que arriben els diners, ja no s’hi valen excuses. O caldrà inventar-ne d’altres.
