ERC, sense ideals i sense escrúpols

Encara no fa un any que, decebut, vaig deixar Esquerra Republicana de Catalunya després de 42 anys de militància. Astorat, veig que la situació d’aquest partit, de sigles venerables i amb 93 anys d’història, està en una dinàmica de caiguda lliure des de les eleccions municipals de l’any passat. Amb els darrers fets coneguts, ERC ja no podrà apel·lar mai més a les “mans netes”, als valors morals i a l’absència de conductes reprovables. A partir del 2011, després d’uns anys il·lusionadors amb l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira al capdavant del partit, ERC entrà en una dinàmica perillosa. Per una banda, un lideratge tendent al messianisme i, per l’altra, la incorporació de personatges amb currículums (o sense) però sense ideals… i sense escrúpols. Convençuts ells que només hi ha una política possible (la de sempre) i que calia tendir a la manera de fer dels grans partits de la qual Esquerra sempre s’havia diferenciat amb una nova manera d’entendre la política que l’havia fet créixer arreu de Catalunya. Però amb els anys, veient com tot plegat únicament significava renúncia, a mesura que aprofitats i arribistes sense valors anàvem parasitant ERC, els militants de base (mestres, pagesos, botiguers, autònoms, professionals lliberals) anàvem marxant d’aquell projecte al qual havíem dedicat bona part de la nostra vida.

Un capítol a part és els de les joventuts del partit, amb una militància insignificant però amb una quota exagerada en els òrgans de govern i en les llistes electorals. Mentrestant els joves, que havien estat el patrimoni més valuós, ja no voten ERC. Quin futur té sense votants joves? Segurament se’ls va decebre en el moment històric més decisiu per al seu futur, aquell en què Catalunya ha estat més propera a l’alliberament nacional.

En definitiva, s’ha anat afavorint uns quadres amb una petita o nul·la experiència en el camp professional i, per tant, molt allunyats de la realitat del país. I ERC ha anat perdent tota la credibilitat acumulada durant anys. Perquè ha entrat en el fangueig de la política institucional (i els ha agradat massa) quan, per definició, és un partit radical, que no vol dir res més que anar a l’arrel dels problemes i no només fer servir el talonari per repartir ajudes i intentar tenir a tothom content. Perquè ha contribuït a la desafecció política aportant mediocritat al poder. Tot plegat amanit amb altes dosis de nepotisme, clientelisme i amiguisme. I això ha passat perquè ERC ha esdevingut un partit allunyat del militant de base que ja no pinta res… quan ho havia estat tot!

No solament no ha ampliat la base, sinó que només ho ha fet per dalt, repartint càrrecs amb rèdits minsos a nivell local i en vots. A més, ha demostrat falsa aquella teoria per la qual era igual perdre militants en territoris independentistes de sempre per guanyar-ne a cabassades a la metròpoli. De què ha servit estar en el govern? Quines polítiques ha fet en seguretat, sanitat, ensenyament, territori, medi ambient? Com a partit d’esquerres, ERC no es pot limitar a acompanyar la lògica del mercat (F1, Jocs Olímpics d’hivern, copa Amèrica de vela, ampliació aeroport, macroparc eòlic marí al mar de l’Empordà, etc.). Per a això ja hi ha la dreta.

Recuperar la credibilitat serà difícil. Com tantes altres vegades en la història d’ERC, el redreçament passarà per obrir les finestres de bat a bat i recuperar els valors morals republicans, elevar els estàndards professionals i cercar nous lideratges.