Som 10 milions
Serrat de les ermites
Obert a la Mediterrània, el Barcelonès Nord gaudeix de la protecció de la serralada de Marina, una alineació de turons i baixa muntanya que l’encercla de sud a nord, dintre la serralada Litoral, formant un valuós pulmó climàtic, reconegut com a parc natural, i un ric referent històric, des del poblat ibèric de Puig Castellar, el romànic Sant Pere de Reixac, el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, la cartoixa de Montalegre i el castell neomedieval de Gotmar, amb l’august bosc d’en Vilaró, avui esquarterat per una urbanització de dubtosa legalitat.
En un conjunt densament poblat, no es valora prou disposar d’una zona natural com aquesta, un ric espai de regeneració ambiental i lleure que mereixeria més atenció, tot i que la creació del Consorci de la Serra de Marina significà un bon pas per protegir i endreçar l’entorn, avui força utilitzat per caminants i corredors. Per demés, la vida pròpia dels centres històrics actius ajuda a nous coneixements i l’aposta de la Cooperativa La Sargantana per recuperar el cultiu de la vinya i el vi dona nou impuls al sector. A la serralada, sobre la vall de Betlem, domina la imatge del turó d’en Poià, amb la silueta coneguda com el “serrat de les ermites”, un aplec que invoca temps reculats, quan a la vall els poderosos monjos jerònims n’exercien el domini. Cal parlar de les ermites de Sant Onofre i Sant Climent abans que l’oblit i la barbàrie n’enderroqui els murs.
En la seva àrea natural, els grans monestirs medievals solien erigir unes ermites per facilitar als monjos dies de retir en solitud. Acostumaven a ser estades curtes però la història parla d’eremites que foren persistents, com ara fra Mateu Blanch, que a inicis del segle XVII hi visqué uns set anys com a ermità, sent molt estimat pels vilatans i mort en olor de santedat. Sant Onofre, erigida el 1498, esdevingué ermita de referència i els fidels badalonins hi pujaven en processó el dia 3 de maig, festa de la Santa Creu, per beneir la ciutat i desitjar una bona anyada.
El 1673 el capítol del monestir decidí construir una nova ermita que les dificultats econòmiques feren que trigués uns quinze anys a aixecar-se. Serà dedicada a Sant Climent, advocat contra la sequera a qui s’invoca en la necessitat d’aigua, que aleshores es feia patent a la vall. Els dos petits santuaris foren molt estimats per la gent de la contrada, que s’aplegava al seu entorn en festes assenyalades.
La desamortització (1835) portà a l’abandó de les ermites, que feren un darrer servei acollint temporalment gent que feia pasturatge per la serralada. Molt deteriorades, el Centre Excursionista de Badalona, molts anys després, intentà recuperar-les, com a aportació cultural a la història comarcal. Sant Onofre, el 1957, i Sant Climent, el 1975, es beneficiaren de campanyes de restauració, però un nou abandó, un incendi provocat i diverses accions vandàliques les han deixat molt malmeses. Cal una acció decidida per salvar-les i potser els Amics de Sant Jeroni o el mateix consistori badaloní haurien de prendre un compromís d’actuació, quan la ciutat no pot perdre els referents històrics.