El bar al qual es va per la Força

És mítica la publicitat que va fer durant un temps L’Arc, en el sentit que era l’únic bar del món que tenia una catedral al pati. Tot això sorgia de la imaginació del seu propietari, en Lluís Bonaventura, que ha passat a la història de la ciutat com en Lluís de L’Arc. Però en tenia d’altres, com aquell mòdul de publicitat al diari de la època, Los Sitios, on s’anunciava: “L’Arc. No tiene sucursales ni tampoco televisor.” O la dita que titula aquestes Mirades i que vaig sentir a El Foment durant la projecció de la pel·lícula del 2006 Històries de L’Arc de Gerard Bagué. Jugant una mica amb les paraules, en Lluís deia que L’Arc era l’únic bar del món al qual s’anava per la Força.

En Lluís Bonaventura és un d’aquells personatges que han passat a la història de la ciutat. Volia haver estat cineasta, però la cosa no va reeixir. En canvi va aconseguir durant molts i molts anys reunir en el seu bar grups de gironins, personatges arquetípics, joves llavors, ofegats per aquella Girona militar i clerical, grisa i negra, com la van definir alguns dels seus clients en un llibre que ha marcat època, fosca i que aclaparava un jovent amb ànsies de llibertat. En Lluís era guia oficial de la catedral de Girona i es feia un bon sobresou amb el tant per cent que els canonges li pagaven per les vendes d’objectes religiosos als clients que ells els portava a la botiga. Fins que amb l’arribada del primer turisme religiós, propiciat pel Congrés Eucarístic de Barcelona, els guanys es van multiplicar i els qui remenaven les cireres a a catedral li van retirar el tracte. Fos per això o per alguna altra cosa, el cert és que la senyora Conxita Sans, que regentava una botiga de queviures, volia retirar-se i li va oferir, a en Lluís, que agafés el local per destinar-lo a la venda de postals de la Mare de Déu i de rosaris. Quan en Lluís va acceptar però li va dir que el que faria seria obrir-hi un bar, la senyora es va persignar i li va dir que l’hi tancarien!

Realment el primer L’Arc, que va obrir el 1957, venia records, però ben aviat en Lluís va veure el negoci amb les primeres begudes que va servir als turistes i als que no ho eren. I així, després d’un estiu amb alguns incidents com la detenció de Pius Pujades i Jordi Soler per haver escrit La llum del quarto fosc, paròdia de la passió de Narcís Jordi Aragó i Josep Maria Capella, en Lluís va obrir un local a Calella, el Platero, amb sorra a la pista per fer ballar les turistes. Un petard li va aconsellar tornar a Girona i dedicar-se a remuntar L’Arc i convertir-lo en el local de reunió de diverses generacions. En Lluís i l’Aurora, la seva dona i mare d’en Daniel, en Lluís, la Glòria i en Valeri, els fills que encara estan al capdavant del negoci, van convertir L’Arc en un local mític. “Una cova de rojos”, deien que era, segons explica en el documental l’Aurora. “Un niu de catalanistes i separatistes”, rebla l’Hèlios. Un espai de llibertat on la policia era detectada a la primera i on per a les converses més compromeses obrien la cisterna, on es reunien una desena de persones per conspirar. Un local irrepetible, a l’estil dels locals de París que tant agradaven a en Lluís, amb música de Leo Ferré, Édit Piaf o Georges Brassens, un local on passar unes hores lluny de la Girona negra que trobaven en sortir de L’Arc.