El factor humà
No s’ha d’amnistiar la Xènia
Qui res no ha fet res no ha de témer, encara menys quan aquells que ara et ‘perdonen’ són els culpables del mal
Hi ha uns quants judicis vinculats a l’acció de l’independentisme català de construir un estat sobirà que, per sempre més, es trobaran a faltar. Són processos judicials que de forma clara haurien contribuït a reforçar el relat de la necessitat de construir un país nou, d’essència netament democràtica, davant un Estat espanyol repressor de tota diferència.
Un dels primers llençols que es van perdre en aquest bugada sempre bruta de convertir una sala de justícia en un altaveu de denúncia va ser el cas de la Jonquera amb el centenar de persones encausades per haver anat a protestar al mig d’una autopista contra una sentència. La imatge d’un pavelló esportiu, una gran sala d’actes o qualsevol altre gran espai habilitat per acollir desenes de persones jutjades pel simple fet de manifestar-se en ple segle XXI al cor de l’Europa democràtica, hauria d’haver donat la volta al món.
Finalment es va imposar el sentit comú, el cas va quedar arxivat i també el neguit de les persones acusades, que tot i ser conscients de no haver comès cap mal, també és cert que a ningú agrada veure’s implicat en un procés judicial, encara menys de connotació política i a mans de la justícia espanyola.
La fotografia de 46 agents asseguts al banc dels acusats en un macroprocés contra la brutalitat policial és una altra de les imatges que l’independentisme no podrà esgrimir mai. No només era una fotografia impagable, era un acte de justícia en sentit pur poder interrogar públicament uns policies que, empesos per l’eslògan polític del a por ellos, havien tractat uns ciutadans com odiats enemics d’una facció rival.
Tots els policies que aquests dies han respirat tranquils poden tenir la satisfacció d’haver assolit el mateix estatus que companys seus d’ofici de repugnant trajectòria com Antonio González Pacheco, el torturador conegut com Billy el Niño, a qui l’amnistia de 1977 va protegir de tots els intents de les seves víctimes de fer-li passar comptes amb la justícia. Certament, si algú amb poc enginy encunya un eslògan de rima fàcil que digui que De 1977a 2024, amnistia la mateixa porqueria, no anirà del tot desencaminat.
I amb aquest afany, ja quasi infantil, de creure que els tribunals poden servir per passar comptes amb els comportaments abusius de la policia, s’arriba al cas de la Xènia Garcia. És tan bèstia el que li va passar a aquesta jove de Caldes de Montbui que el seu cas convertit en judici hauria estat un magnífic altaveu de denúncia, de fet és el que la Xènia ha estat fent des del desgraciat moment que va caure en mans de la policia espanyola.
“Mata-la”, va sentir la Xènia que un agent deia a un altre a la prefectura de Via Laietana després de detenir-la brutalment el 18 d’octubre del 2019. Hi va passar tanta por que no es va atrevir a demanar d’anar al lavabo per no quedar-se a soles amb un d’aquells agents. A la Xènia la van matar després durant 13 dies, els que va estar tancada a Wad Ras de forma preventiva per ordre de la jutgessa Beatriz Balfagón.
La desproporció de tot plegat ho demostra el fet que l’acusació fiscal va ser mínima i cinc anys després no se l’ha jutjat. Ara l’amnistia ha fet volatilitzar el seu cas, però la Xènia no havia de ser amnistiada, simplement havia de ser jutjada i absolta.
