Mirades
Fidel Aguilar, un meteorit fugaç
L’escultor gironí, que va néixer fa 130 anys, és recordat com una de les figures més influents de principi del segle XX
La rèplica de l’escultura Imploració, a la Cort Reial de Girona, s’ha integrat en el paisatge visual gironí, però moltes vegades no puc evitar parar-me per admirar-la i pensar que estaria bé veure l’original, que se serva al Museu d’Història de la Ciutat. El seu autor, Fidel Aguilar Marcó, té una sala amb el seu nom al començament de la rambla de la Llibertat de Girona i una escultura pagada per subscripció popular el 1930 als jardins de la Devesa de Girona. El 20 de juliol passat va fer 130 anys del seu naixement a Girona (1894), on ha deixat petja tot i la seva prematura mort el 1917, als 22 anys, ja que va ser reivindicat per tota una generació noucentista que, amb Rafael Masó, Xavier Monsalvatge i Carles Rahola al capdavant, el va reconèixer. I, després del silenci de la llarga nit franquista, va tornar a ser reivindicat a partir dels anys setanta gràcies al moviment artístic i a gent com Santiago Roca D. Roca i el crític Jaume Fàbrega.
Fa set anys, pel centenari de la seva mort, es va publicar un llibre amb edició d’Eva Vàzquez i Jordi Falgàs, amb textos també de Narcís-Jordi Aragó, Narcís Comadira i Josep Pujol i Coll, amb el títol d’Un meteorit fugaç. Fidel Aguilar (1894-1917), que destacava l’aportació que va representar la seva obra a l’art català de principi del segle passat. Aquell llibre, amb fotos de Jordi Puig, s’il·lustrava amb escultures, dibuixos, exlibris i talles en fusta i pedra. Ja fa deu anys, amb motiu del 120è aniversari de la mort, la Casa Pastors li va dedicar una retrospectiva.
“Fidel Aguilar, que al cel sia, era un jovenet que prometia dies de glòria, ningú dubta que era de fusta d’artistàs, les belles i gracioses estatuetes que ens deixà per a gaudi dels nostres ulls en són un testimoni.” Això escrivia Rafael Masó i ho recollia Narcís Comadira al catàleg de l’exposició Fidel Aguilar. Un noucentista gironí, el 1991. Nascut al número 10 de la Cort Reial de Girona, amb deu anys i per necessitats familiars va entrar al seminari, però no va durar. De ben jove va treballar en un taller de tallista on es va despertar el seu amor per la talla de fusta, segons llegeixo a Pedres de Girona. Va passar per l’Escola de Belles Arts, però va ser bàsicament autodidacte. Amb quinze anys va muntar un taller d’ebenista a la pujada del Rei Martí i, quan la feina li ho permetia, aprofitava per dibuixar, fer esbossos en fang i talles de fusta fins passar a la pedra. Les seves escultures les va fer amb estris comprats al mercat de l’Areny i pedres que anava a buscar fora muralla. Xavier Montsalvatge i Rafael Masó el van animar i protegir des dels grups de treball Athenea, el nucli del noucentisme a Girona. Masó li va encarregar mobles per a la Casa Ensesa de Girona i la Casa Casas a la platja de Sant Pol.
Va fer el salt a Barcelona, però la salut li va fallar i va morir només amb 22 anys d’una perforació d’estómac. Els entesos diuen que la seva obra, de referències mediterrànies, tenia el vitalisme de Rodin i un paral·lelisme amb Arístides Maillol. Va morir jove però es va convertir en una figura mitificada i reconeguda a Girona. Entitats com els Amics de la Unesco ens recorden qui va ser un gran dibuixant i escultor, 130 anys després de la seva mort.
