Aguirre, la còlera d’Espanya

Arribats a aquest punt, els principals protagonistes del procés ja han reconegut, ni que sigui implícitament, que no hi va haver mai una intenció ferma de fer efectiva la declaració d’independència del 2017. De fet, aquest és el motiu principal de la davallada electoral dels partits independentistes, que continuen encallats entre la lluita antirepressiva i l’autonomisme de règim comú. Però aquesta pobresa política –tan evident i constatable– contrasta amb el festival del jutjat número 1 de Barcelona, amb la sempre vistosa col·laboració dels informes de la Comissaria General d’Informació de la Policía Nacional.

El jutge Joaquín Aguirre –un senyor que viu aquí des de fa dècades i és incapaç de dir ni mitja paraula en català– viu immers en una suposada trama russa que estenia els tentacles per mig món. Ell i els policies de Madrid que li subministren material consideren que Carles Puigdemont dirigia una organització internacional que, d’acord amb el Kremlin, buscava “soscavar el correcte funcionament dels processos democràtics d’Occident [...] i dividir les societats democràtiques occidentals en general i la UE en particular”. Per aconseguir desestabilitzar Occident sencer, Puigdemont disposava no només del suport total de Rússia, sinó també de “personal diplomàtic dels EUA” i uns indeterminats “rabins jueus” que voltaven per Barcelona.

L’última novetat és que el jutge Aguirre ha encarregat a la policia espanyola que investigui el Ministeri Federal de Justícia d’Alemanya per veure quina implicació va tenir “en la llibertat de Puigdemont”, en referència a la detenció de Schleswig-Holstein. Aguirre, com aquell personatge fanatitzat que interpretava Klaus Kinski, creu que al final trobarà un tresor ple de proves que “els serveis secrets alemanys estaven al cas de la col·laboració de Rússia amb l’independentisme” i que un suposat contacte iranià formava part de la conspiració “contra els interessos vitals d’Espanya”. Pobre home.