A les Preses, sorpreses
He de reconèixer que, durant anys, el poble de les Preses per a mi era només un pur lloc de pas, un carrer en forma de carretera, a quatre quilòmetres d’Olot. Hi passava, no sabia res de res, la qüestió era fer-ne via. Amb els anys he anat descobrint-hi llocs, esdeveniments i personatges que ara ja formen part de tot un conjunt complet, enllà de la carretera i del simple passar-hi. Primer va ser una excel·lent carnisseria on sempre s’hi trobava de tot, i on cinc noies atenien l’habitualment nombrosa clientela amb una professionalitat i amabilitat extraordinàries. Després, la descoberta d’una botiga de productes de la terra i per a la terra, amb tot el que es vulgui i més en relació amb el que s’hi anuncia. De resultes d’una parada casual un dia a l’hora de dinar, vaig començar a freqüentar un restaurant de carretera, establiment però amb nom equívoc: no és del tot verd ni hi peta gaire el sol. I després el Puig Rodó, el punt més elevat del terme i mirador natural del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, d’espectacle visual inesperat i sorprenent. Més tard va ser la descoberta del personatge i amb el temps una llarga, bona amistat amb en Miquel Duran, “el pintor de les Preses”, tal com s’anuncia ell mateix, amistat amanida i beneïda amb la concurrència de la nostra amiga Montserrat Vayreda i la bibliotecària figuerenca Maria Perxés, que passaven els estius a la contrada. Després vaig descobrir Ésdansa, el magne festival de la dansa d’arrel tradicional i amb una línia internacional d’altíssim interès i qualitat. I ara, des de fa quatre anys, el Festival Vallviva, un notabilíssim festival solidari, sorgit amb la voluntat de crear un espai de celebració i un punt de trobada. És un esdeveniment únic al cor de la Garrotxa, i tot plegat en un marc de gastronomia, música, art i cultura, en un escenari natural privilegiat, tal com es llegeix en els programes. Els faig saber, perquè quedi clar, que amb les Preses no hi tinc cap lligam comercial ni de qualsevol altre interès tangible, no cobro de ningú per dir-ne o escriure’n res. Allò cabdal és que es tracta d’un poble que per a mi només era un pur lloc de pas i n’he anat descobrint les gràcies. Ho he de dir així, perquè és així: a les Preses, sorpreses.
