El factor humà
La impossible sobirania judicial
Joan Ridao és un home de rigor, un espècimen del dret, un individu iuris, amb posat i formes de jurisprudent. Potser per això un dia va abandonar la primer línia de la pràctica política per dedicar-se al món de les lleis, un àmbit que no tolera la frivolitat, ni la incompetència, ni els il·luminats, que res té a veure amb l’estol d’arribistes que graviten a l’entorn del poder.
La llei és la llei i punt. Negre sobre blanc, matèria grisa que necessita de gent com Ridao que la mastegui, la processi, la digereixi i després l’expliqui. Ridao, per exemple, s’atreveix en una matèria tan impossible com és l’informe que va presentar ahir, titulat Anàlisi sobre el marge de què disposa la Generalitat de Catalunya per a desplegar les competències estatutàries en l’àmbit de la justícia. I ho és, d’impossible, perquè un cop llegit l’estudi, i escoltades les explicacions del director de l’Institut d’Estudis per l’Autogovern, s’arriba a la conclusió que de marge n’hi ha poc o gens. És a dir, que tot progrés autonòmic en l’àmbit de la justícia acaba depenent de la bona voluntat de les administracions de l’Estat de deixar anar corda, una corda lligada i molt ben lligada als despatxos del Consell General del Poder Judicial.
El treball és un encàrrec del departament de Justícia, al capdavant del qual hi ha Gemma Ubasart, a l’Institut que dirigeix Ridao. Ahir, consellera i director van compartir taula en l’acte de presentació del document, que exposa de forma clara i evident les mancances de l’administració de justícia en l’àmbit de Catalunya i assenyala quin és el camí per resoldre-les, que no és altre que l’assumpció de noves competències a través d’una reforma de la llei orgànica del poder judicial, la LOPJ. L’objectiu és clar però la pretensió s’entreveu una quimera en un Estat que es diu autonòmic però que manté una fèrria idea centralista de la justícia, tant en el fons, com en les lleis, com en les formes i, evidentment, la parla. La justícia és espanyola i punt.
Hi ha un fet jurídic insalvable en aquest aspecte, i ho seguirà sent mentre no es modifiqui. Es tracta del títol VI de la Constitució Espanyola, al qual ahir Joan Ridao es va referir com una translació a l’ordenament jurídic de la democràcia de l’estructura judicial del tardofranquisme. Quan la Constitució Espanyola proclama la unitat jurisdiccional ja està tot dit, dat i beneït.
A l’Estat espanyol les comunitats autònomes poden tenir el seu govern i els seus parlaments, però no els respectius poders judicials. Per exemple, Catalunya té un Consell de la Justícia, però és un ens buit de contingut. Aquesta és una de les millores que l’informe presentat ahir proposa, com el blindatge dels jutjats de pau i la incorporació plena del català als tribunals.
Tot són millores per acostar “el sistema judicial a la quotidianitat del país”, va dir ahir Ubasart. Actuacions per fer que la justícia no vagi per un costat i la realitat del país per un altre. Canvis que ja es van intentar amb la reforma de l’Estatut del 2026 i que, com el mateix Ridao va recordar ahir, “no ens vam sortir”. Efectivament, cal recordar com va anar la cosa; proposta de reforma de l’Estatut, revés del Constitucional, manifestació de rebuig al carrer, primer milers de persones, després milions, després, fins i tot, un referèndum, buscant un impossible encara més impossible, la sobirania plena.