Les “grans banyistes” de Cézanne

No m’estendré gaire més amb “les banyistes” pictòriques, però no puc deixar de referir-me a un quadre que m’encisa sense que, formant part de la col·lecció del Museu d’Art de Filadèlfia, n’hagi vist l’original: una de les tres versions de Les grandes baigneuses, de Cézanne, que també va pintar moltes més banyistes i, s’ha de dir, fins i tot alguns banyistes. Datades en conjunt entre el 1894 i el 1906 –en què va morir el pintor, que va concedir-se molt de temps per anar-les fent i refent–, les tres versions són molt belles, però la de Filadèlfia (es diu que és la més treballada, però també corre la idea que part del seu encant és el d’una obra inacabada) m’ho sembla especialment. Una altra és a Merion (Pensilvània) i la tercera, l’única que pròpiament he vist, a la National Gallery de Londres, cosa que em fa present que moltes obres tenen una història particular que les ha dut a destinacions imprevisibles.

Totes les “grans banyistes” de Cézanne semblen fusionar-se amb la naturalesa en un cromatisme en què, a més de tota mena dels grisos fonamentals pel pintor, predominen verds i blaus. Les de Filadèlfia semblen culminar una depuració geomètrica de la figuració: com si Cézanne anés deixant d’exhibir els cossos de les banyistes, a diferència de tantes altres pintades abans i fins després. El que m’atrau de l’última versió són les dues fileres d’arbres amb el tronc vinclat que emmarquen i separen les banyistes havent-hi una taca blanca enmig, que sembla un gos: allò que no s’acaba de veure sempre és un misteri. Cap al fons, algú neda en una gorga; més enllà es perfila un castell i al cel senyoreja un gran núvol.