El factor humà
L’Esperit Sant o el gran trencaclosques
La retirada del gran vitrall de l’església que es demoleix al Baix Guinardó serà una operació complicada
Quan toca parlar de l’Esperit Sant, tot es redueix a una qüestió de fe. No es tracta aquí de plantejar cap debat teològic d’estiu sobre la tercera pota de la Santíssima Trinitat, sinó d’exposar un dubte sobre una matèria més pètria (de pedra i no de Pere), una qüestió que és una incògnita terrenal i no celestial, una matèria barcelonina de debat, del barri del Baix Guinardó.
La cosa va de manobres, treballadors de la construcció –la desconstrucció, en aquest cas–, i no tant de capellans ni bisbes, que, de moment, ja s’han barallat prou per decidir el futur d’aquesta representació a la terra de l’Esperit Sant en forma d’església. Es tracta, doncs, de parlar de la feina del personal de l’empresa d’enderrocs Deltapunt, que aquests dies ha començat els moviments previs a la retirada del gran vitrall que adorna de cap a cap la façana de l’església de l’Esperit Sant, al número 401 de la travessera de Gràcia, edifici desafectat del culte diví i en procés de demolició terrenal.
La immensa estructura d’aquest vitrall, obra del taller Raventós, va ser concebuda com un gran trencaclosques de 264 peces rectangulars de ciment on hi ha integrats els vidres multicolors. Posades les peces de forma convenient, alineades una al costat de l’altra, es conforma la gran obra amb un espectacular efecte lumínic a l’interior del temple, res a veure amb l’aspecte gris, de pedra i petits cristalls opacs formant estranyes formes, que es veu des de l’exterior.
El que han començat a fer els operaris d’enderrocs és netejar de runa la primera línia de façana per poder aixecar una bastida que ha de permetre actuar damunt el vitrall. El mètode constructiu del trencaclosques ha de facilitar ara que la desconstrucció del gran vitrall es pugui dur a terme amb una certa agilitat. Un cop retirada cada un de les peces que conformen l’estructura s’hauran d’identificar amb un número i després baixar-les amb delicadesa fins al terra, sense danyar-les, per a la seva posterior conservació.
El futur del vitrall va ser el nucli del cruent debat entre l’Arquebisbat de Barcelona, impulsor de l’enderroc del temple per donar pas a la construcció al solar d’una facultat de medicina i una petita capella per mantenir el culte, i els feligresos partidaris de mantenir l’església tal com estava. Aquests últims argumentaven que el valor artístic del vitrall obligava a la seva conservació i, en conseqüència, no es podia tirar el temple a terra. Finalment, un acord entre Cultura i l’Arquebisbat va convenir que el vitrall es conservaria.
És una obvietat que no és el mateix fer caure a cops de mall una façana que haver-la de retirar delicadament per conservar l’estructura. Això portarà temps i paciència i fins que aquest desmuntatge no acabi no es podrà tirar endavant la resta de la demolició, aleshores sí per la via ràpida.
Serà competència de l’Església la custòdia de les 264 peces al magatzem que es determini. Vist el poc interès amb què la jerarquia eclesial s’ha mirat fins ara el tema, creure que algú se’n farà càrrec i les mantindrà en bon estat per si mai el gran trencaclosques de l’Esperit Sant es torna a muntar en un altre emplaçament serà també un acte de fe, un altre tipus de fe. No s’hi valdrà cap prec, només confiar que les peces estiguin ben numerades.
