El voraviu
La mare estalviava pa
Cantava Serrat que ha estat el sistema d’una generació per donar mantega
La Maria Teresa Clara Gros, la meva mare, de la Neus, de la Carme i d’en Jaume, és d’una generació extraordinària que ha viscut estalviant pa per poder donar-nos mantega. Així ho cantava en Joan Manuel Serrat a Cançó de bressol, de l’àlbum La tieta (1967). La mare encara no havia fet els quaranta i jo, amb nou anys, en feia dos que anava cada dia, de Calonge, a col·legi a Palamós. Érem feliços malgrat l’escassetat, les restriccions, la roba que ens passàvem de germà a germà i els penellons que ens provocava la fred. Feliços o ingenus, el cert és que ni hi pensaves, en les lletres d’aquell noi que de tant en tant assajava al jardí de can Jaume Picas, sota la plaça de la Concòrdia. Només amb el pas del temps hem sabut apreciar quant de pa va estalviar tota una generació per donar-nos mantega. Qui no té o ha tingut una Maria Teresa Clara que aquest agost en farà o n’hauria fet 90 i tants? I estalviant pa amb ella, per donar-vos mantega a vosaltres, no hi havia tota la colla? No eren totes, que estaven per la feina? Una Modesta Plaja. Una Pilar Vidal. Una Pilar Panto. Una Asunción Gralla. Una Marina Lloret. Una Montserrat Pagès. Una Joaquima Pereclara. Tant li fa el nom! Aquestes eren les que sortien amb la mare, però varen ser generacions de dones d’aquest país. De nenes, guerra incivil. A la joventut, la dura postguerra. De besàvies, covid i morrió. La vida estalviant pa. La vida regalant-nos mantega. Descansa en pau, mare!
