Espavilats!

Els catalans som espavilats. La nostra terra no és rica en primeres matèries naturals que donin un nivell econòmic als seus habitants. És atractiva, i això ho saben bé els turistes que ens visiten, però no té aquells productes al seu abast.

Els catalans som espavilats i en traiem fruit, d’aquest fet. Vàrem ser comerciants gràcies a la costa mediterrània; després, els primers industrials tèxtils a la costa del sud. Ens especialitzàrem en el sector tèxtil i un cop aquest es mig ensorrà durant els anys seixanta del segle XX, buscàrem altres sectors industrials en els quals poguéssim treure’n profit i una rendibilitat. Som espavilats i ho hem aconseguit. Produïm coses que els altres també produeixen però procurem fer-ho millor i busquem espais en els quals ningú s’ha ficat.

Aquest és l’efecte que m’ha produït el coneixement d’una empresa de Sabadell. Una empresa, única a l’Estat, que es dedica a la manufactura de pinzells per als artistes de belles arts i brotxes per a la decoració de les llars. Tenen un any més que jo i actualment és la tercera generació la que porta el negoci. Un negoci amb cara i ulls, ja que facturen uns 3 milions d’euros a l’any i tenen una trentena de treballadors. L’empresa exporta a nombrosos països, entre ells els més allunyats de Catalunya, com Nova Zelanda. Els seus clients són o han estat artistes, pintors de primera fila. Els pinzells de l’empresa sabadellenca han estat l’eina que han permès la confecció de les seves obres.

Aquest cas de l’empresa Escoda és un bon exemple del que significa ser espavilat quan no et posen el menjar a un pam de la boca. Els catalans viatgem i aprenem coses dels altres, que aquí no són prou sabudes, i fins i tot les millorem. El model de producció és el de l’empresa familiar que, per desgràcia, es perd molt sovint després de la segona o tercera generació com a conseqüència d’una família que ha integrat gendres, sogres, nores, esposes i fills amb diferents interessos. En tot cas, aquestes empreses familiars també deixen rastre, i rastre vol dir manteniment del producte encara que sigui en altres mans.

L’economia catalana es caracteritza en bona part per aquest caràcter. Afegim-n’hi un altre de molt important i que és ben actual: el talent. I aquí tenen un paper important les escoles i universitats, que han permès desenvolupar aquest talent donant lloc a uns professionals de categoria. Encara hi ha molt per fer en aquest sentit, ja que els catalans no som els únics espavilats del món i la competència és cada cop més seriosa. Una competència que tindria més facilitat de desenvolupar-se si les institucions polítiques catalanes els donessin més suport. Ja ens entenem. La Generalitat de Catalunya no té en aquest moment possibilitats d’estimular la fàbrica de pinzells i l’Ajuntament de Sabadell tampoc. Ens pertoca a nosaltres substituir aquest reforç institucional i espavilar-nos pel nostre compte. És un fet que no ens ha de desanimar, vist el que hem fet amb una fàbrica de pinzells, però sí que, al mateix temps, hem de confiar que el futur no ens exigeixi un grau màxim d’aquesta qualitat.