Seny urbanístic

Aquests dies he viscut un petit debat sobre la revisió de les arquitectures passades. Sobre allò que es va fer, allò que es va deixar caure o allò que es va saber salvar i restaurar (sempre amb algun privat proactiu). També d’allò horrible que algú, aprofitant conjuntures predemocràtiques, no va tenir mania en construir, i ho va fer enderrocant petites exquisideses patrimonials. És difícil opinar. I perillós. I més, si no ets del ram. Perquè –òbviament– no tens tota la informació. No saps per què i com es va decidir el que es va decidir. I, per tant, la pots espifiar parlant del que no toca.

Però la realitat és que, quan passeges per Barcelona, o per Girona, que son les dues ciutats que conec, i et trobes amb edificis-bestiesa construïts envaint un altre immoble digne de ser conservat i observat, no pots evitar preguntar-te on carai li devien donar el títol d’arquitecte, a qui va posar ciment i finestres barates a tocar de les glorietes florides d’una de les cases de rambla Catalunya. O qui va decidir fer les places dures del moment, quan ara els governs municipals es desesperen posant-hi espais verds i creant el que s’ha batejat com refugis climàtics. Cada època té decisions bones i dolentes. Aconseguir un seny urbanístic pot costar segles.