La drecera de Pla a Pla
Hauria de reconèixer que tots dos tenen una part de raó
I qui és vostè per parlar de Josep Pla, del llibre de Xavier Pla sobre Josep Pla? Què en pot dir de nou? Sap alguna cosa que no s’hagi dit fins ara? Doncs millor que no digui res.
–Té molta raó. Sempre té raó. Però sap què passa? Que estic a mig llegir El cor furtiu i no puc parar. Giro pàgines i giro pàgines... i en vull saber més. I quan he deixat el llibre per posar-me davant l’ordinador, tinc el llibre a la punta dels dits, i em surt el tema encara que no vulgui.
–No l’ha acabat encara? Quina vergonya! Es podria dir que vostè és un crític furtiu, en el sentit primigeni de la paraula. I què li sembla? També pensa, com en Narcís Comadira, que la biografia d’en Xavier Pla es llegeix com una novel·la? O està d’acord amb la crítica que va fer en Jaume Andreu considerant l’obra un treball d’encàrrec familiar destinat a blanquejar les etapes més conflictives de la vida de l’escriptor?
–Si ho planteja així, potser hauria de reconèixer que tots dos tenen una part de raó. Sí, el llibre és prou ben fet per llegir-lo com una novel·la, però, per mi, i que em perdoni l’amic Comadira, precisament li falta un tractament més novel·lesc. En sortirien una colla de novel·les jugant amb el material que en Xavier ha posat sobre la taula. Però aquest no era el propòsit de l’autor.
–Entesos. Vostè sempre pel camí del mig.
–Potser sí. Però sap què li dic? Per mi, la història de l’espionatge de Pla, Sentís i tants d’altres en favor dels militars revoltats té molta menys importància de la que se li va donar en el món literari català (ho dic jo, no pas el biògraf). Fugitiu del territori que es disputaven anarquistes i comunistes, per salvar la pell, s’arrapa al clau roent que li ofereix Cambó, el gran mecenes. Ha de sobreviure. I, naturalment, l’exili exterior i l’interior no li perdonen que ell, precisament ell, pugui editar en català tan aviat.
–Pari, pari! Parlem d’Un cor furtiu, de Xavier Pla. Què?
–Fins on he llegit, un monument. Sòlid, contundent, gairebé excessiu. La més gran aportació que s’ha fet fins ara al coneixement de Pla. I ara el deixo, que he de tornar a les mil cinc-centes pàgines del llibre.
