Opinió

Ombres d’estiu

El nedador de John Cheever

“Era un d’aquells diumenges de ple estiu que tothom mandreja assegut i diu: Ahir a la nit vaig beure massa.” En la traducció al català de Jordi Martin Lloret (Proa), així comença El nedador, potser el conte més cèlebre de l’escriptor nord-americà John Cheever fet present ahir a través de l’adaptació cinematogràfica protagonitzada per Burt Lancaster. Aquest, doncs, va encarnar Ned Merrill, del qual el narrador del conte diu: “Se’l podria haver comparat amb un dia d’estiu, sobretot amb les últimes hores, i encara que no portés una raqueta de tennis ni una bossa de navegar transmetia una impressió de joventut, d’esport i de bon temps.” No és per res que sigui una impressió: ja no és jove, però vol semblar-ho. Havent nedat a la piscina dels Westerhazy, uns dels residents en un suburbi de classe alta, se li acut que podria arribar a casa seva a través de l’aigua: de piscina en piscina, com si una darrere l’altra formessin un riu.

Merrill comença la seva odissea amb vigor, però arriba un moment en què és un narcís fatigat. De piscina en piscina, i així de casa en casa, la felicitat aparent d’un fals paradís burgès va esvaint-se revelant una buidor existencial. Els seus habitants cada cop són més hostils a Merrill i escampen les ombres del nedador en aigües que es fan tèrboles: què ha passat perquè els hagi demanat diners? La seva família encara existeix? Se’n foten d’un fracassat que sembla idiota. Quan arriba a casa, aquest Ulisses de pa sucat amb oli no hi pot entrar: ja no és seva, no hi ha ningú que l’esperi. Tot era l’estúpida il·lusió d’un dia d’estiu: d’una vida. Un relat superb i demolidor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.