Som 10 milions
El doble per la merda
Els problemes de la recollida i gestió dels residus no s’ha encarat mai amb valentia ni transparència
Un debat recurrent i no solucionat com el de la recollida, tractament i gestió de les deixalles ha tornat a l’escenari públic des de fa uns mesos a diversos municipis vallesans (Terrassa, Sabadell, Rubí, Santa Perpètua, entre altres) per la implantació d’una doble taxa per a la seva recollida i tractament perquè la ciutadania assumeixi el 100% del cost del servei que marca una directiva europea els propers anys. La recaptació de la segona taxa, només per al tractament de residus, s’ha vehiculat a través del Consorci de Residus del Consell Comarcal amb la seva aprovació l’octubre del 2023, que a la vegada n’ha derivat el cobrament a la Diputació de Barcelona. La iniciativa ha generat queixes del moviment veïnal, ja viscudes el 2003 quan en alguns dels municipis com Terrassa es creava una taxa específica local desvinculant la recollida de residus de l’IBI.
La diferència, però, és que aleshores no es van escatimar esforços per fer-ne pedagogia i explicar-ho a la ciutadania, mentre que ara s’ha optat per passar-hi de puntetes i girar els rebuts en període previ a les vacances. Mobilitzacions i intervencions de queixa als plens municipals han quedat diluïdes entre tanta festa major de barri i l’horitzó d’una estada a la platja, a la muntanya o per organitzar estada a qualsevol destí turístic.
Cal dir primer de tot que la ciutadania hem d’assumir el cost econòmic del tractament integral de les deixalles, però l’abordatge de la problemàtica de la recollida i gestió dels residus no s’ha encarat mai amb la valentia ni la transparència necessària des de fa dècades. L’esforç que es demana a la ciutadania en el reciclatge per no assolir mai les xifres previstes i idònies contrasta amb el retard per implantar ja d’entrada la recollida de matèria orgànica en alguns municipis en el seu moment, per posar un exemple; la desídia amb què totes les administracions han tractat la necessària reducció de la producció de residus (embalatges i envasos) d’un sol ús, per posar-ne un altre; o, també, per la manca estratègica i canvis de rumb als municipis per afrontar sistemes eficients de recollida (diferents tipologies de càrrega dels camions, implantació de recollida pneumàtica per després parlar del porta a porta o de contenidors intel·ligents...); com també s’hi podria afegir pocs incentius econòmics i sistemes de retorn per afavorir el reciclatge. I si a això hi sumem un gruix no menyspreable de la població que se’ls en refot el reciclatge o el seu cost sobre el medi ambient, arribem on estem ara. Però si no s’opta per la pedagogia i les explicacions transparents quan es tracta de tocar la butxaca del contribuent, el més probable és que aquest gruix no gens menyspreable de la població vagi en augment i encara més si no s’acompanya d’una bona percepció de la neteja –tema col·lateral, però comú– que recullen moltes enquestes sobre el grau de satisfacció als municipis.
