Tribuna
L’estiu, moment d’intercanvi
L’arribada del turisme als pobles de costa va significar, en el seu moment, una autèntica revolució. L’escriptora gironina Aurora Bertrana ho va plasmar perfectament en el seu Vent de grop, un llibre que va fer sortir de polleguera la societat conservadora de l’època, especialment en el poble de costa que es va sentir directament interpel·lat, l’Escala. Fos com fos, l’entrada de nous costums, de noves formes de pensar, de diferents maneres de veure i viure la vida, varen destarotar els vells axiomes d’aquelles poblacions acostumades a vestir de negre i a no ensenyar mai el melic, resultant tan molestos com una tramuntanada que, no ho negarem, ho deixa tot cap per avall però, acceptem-ho, refresca.
Així doncs, per donar cabuda a aquest turisme creixent que portava mals costums però bons calerons, les poblacions de costa es veieren obligades a arreglar carrers, impregnant els pobles d’olor de quitrà; a construir hotels, sovint massa a prop de la línia de costa; a oferir menjars, revalorant així la cuina de l’àvia, i, a més a més, a aprendre idiomes, fos francès, anglès o alemany..., i tant fou així que, fins i tot, es llogaven habitacions a les cases dels mateixos vilatans que, amb el pas del temps, ja no veien amb tan mals ulls l’arribada de Mabels angleses que potser posaven en perill els innocents sentiments dels Rafels del poble però venien amb la cartera plena.
Aquest intercanvi cultural innegable, provocat inicialment per un desig de sol i platja, va acabar definint la fesomia de molts dels nostres pobles, convertint-los en autèntiques portes d’entrada d’innovacions i avenços, de tasts de modernitats, de comerç amb l’estranger i de possibilitats.
He dit “provocat inicialment per un desig de sol i platja” i he estat conscient de la utilització d’aquest adverbi “inicialment” perquè m’agrada pensar que avui no només són aquests dos elements naturals els que atrauen els turistes. Activitats culturals a dojo fan que l’oferta de gaudi no es limiti només a aquests dos reclams, o com a mínim així ho espero. Tanco parèntesi!
Aurora Bertrana, continuant amb aquesta autora a qui admiro profundament, també ens va fer viatjar, a Londres en aquest cas, i, probablement seguint l’exemple del protagonista de Vent de grop –un Rafel enamorat–, molts dels habitants dels pobles en aquella època degueren sentir com mai abans la necessitat de moure’s, de conèixer, de viatjar, de tastar altres realitats.
I això, tot això, és cultura, donat que aquesta era una manera d’aprendre formes de vida d’altres societats, en un moment en el qual les xarxes només s’utilitzaven per encerclar molles d’anxoves o de sardines.
Però el gran valor d’aquesta escriptora, menystinguda durant molt de temps, amagada rere la figura del seu pare, que tot i esperonar-la projectava una ombra tan gran que l’enfosquia, juntament amb el fet de ser dona –i quina dona: republicana, lliberal, intel·ligent, independent i decidida–, corregida per un Sales excessivament paternalista, no fou únicament el fet d’oferir-nos Vent de grop. De la mà d’aquesta autora trobem obres tan interessants com Marroc sensual i fanàtic o Paradisos oceànics, on també ens presenta comunitats tan oposades a la nostra que la societat de l’època les va rebre com autèntiques glopades d’aire fresc.
Avui, que tenim l’estiu a sobre, que sentim cert ofec, que se’ns fa difícil conviure amb cinquanta mil persones en un espai generalment ocupat per deu mil, que les cues se’ns fan eternes, que els supermercats els trobem absolutament desproveïts i que, desgraciadament, els preus s’han adaptat als seus sous i no als nostres, us pregaria que tinguéssiu paciència. Que són dos mesos i que, tal com ens feia veure Bertrana a la seva meravellosa obra, parlant de La Cala, al final tots marxen!
Ens queden les converses en anglès o en francès, o fins i tot en alemany. Ens queda l’intercanvi d’opinions, sigui de política o de gastronomia; ens queda la música que ens uneix les nits de festa, en els infinits festivals que gaudim de forma conjunta, i ens queda una cultura, la del frec a frec, impossible d’obtenir a través de les xarxes.
I si a més aporten respecte per l’entorn i per la cultura pròpia de qui els acull, visca l’estiu, moment d’intercanvi...
Paraula de gironina.