Un intent d’estafa

Ho explico amb l’esperança que, si algú es troba davant una situació similar, sospiti que probablement es tracta d’una estafa. El pare anava circulant amb un cotxe una mica esgavellat pel barri més poblat de Badalona. A l’alçada del mercat, amb el carrer atapeït de gent, un senyor li fa gestos espontanis perquè s’aturi mentre li assenyala una roda del vehicle. Baixa del cotxe i aquell home, escandalitzat, li etziba que on va amb aquella roda, mirant de transmetre que estava en perill i alhora mostrant-se com una cara amiga: ell li pot solucionar a canvi d’un cafè. El pare, que no està bregat en aquestes batalles però es llegeix tot el que li arriba a les mans, sap que s’han de tenir mil ulls per no caure en la trampa i sap també que la gent gran és la més cotitzada. No ho veu clar, sobretot perquè no ha percebut cap pista que li faci sospitar que la roda falla, i decideix prosseguir amb el seu camí. Trenta o quaranta metres més endavant, a la mateixa recta, un altre senyor, vestit amb la granota típica dels mecànics, li fa el mateix advertiment i l’anima a aturar-se. El pare es debat entre sentir-se víctima d’un engany o creure que la roda no dona més de si, i li diu que no té gat per canviar-la, malgrat que sap que en du un al maleter. Resposta ràpida del senyor: “Jo tinc un taller aquí al costat. Ara vinc.” Hi torna als pocs segons, amb el gat i una caixa d’eines. Aconsegueix treure la roda amb la promesa de deixar-la com nova i adverteix al pare que aquell cop de mà té preu: 400 euros. El pare, a qui no ens cansem d’advertir que compte amb les estafes, desconfia, demana que la roda torni al seu lloc i marxa. Hem resseguit la zona. No hem vist ni els dos homes ni cap taller proper, així que fins i tot el gat i la caixa d’eines devien formar part de l’atrezzo. Malgrat la ràbia que sentim, podem dir que hem estat de sort. Almenys aquest cop.