Recordant l’hotel Fornells Park
Un hotel amb relats i històries d’amor sabudes, amb converses secretes que no es poden explicar
Si no ho has viscut, no és record. I quan ho recordes és perquè una emoció va fer sentir en el teu cos aquella experiència. Si ara jo preguntés, a persones de més de 50 anys, el nom d’un hotel que els hagi regalat moments de vida, només hi hauria una sola resposta: Hotel Fornells Park. Un edifici singular, envoltat de jardí, amb piscina, pioner i disruptiu en l’inici del turisme, que des del 1960 i fins al 2011 va ser ambaixador de l’hospitalitat. Els casaments i altres actes familiars, així com esdeveniments corporatius i socials, eren habituals en aquest allotjament amb personalitat, ubicat estratègicament a tocar de Girona. Recordo totes les vegades que hi havia anat, la bona gastronomia que havia assaborit i les persones a qui hi havia acompanyat per compromisos professionals que generaven connexió, vincle i negociació per a nous projectes. Records maridats amb la cordialitat del senyor Coll, l’encant de la senyora Josefina, el savoir faire del senyor Andreu i un equip compromès i fidel a l’ofici. També sopars solidaris que organitzaven entitats del tercer sector, entre elles l’Associació Catalana de la Síndrome de Rett, on vaig fer de mestra de cerimònies. Sempre hi havia una amiga que s’hi casava, un familiar que hi organitzava el bateig del fill o un esdeveniment social amb ànima que m’hi feia tornar. Un hotel amb relats i històries d’amor sabudes, amb converses secretes que no es poden explicar. Ha passat més d’una dècada fins que no s’ha pogut renovar i donar-li un nou ús, ampliant així els espais pedagògics i esportius de l’escola privada Saint George’s School. M’agrada pensar que un lloc que va acollir viatgers, turistes, nuvis, empreses i organitzacions, sigui ara un lloc d’aprenentatge, un cultiu de competències per a les noves generacions. Quan condueixo i hi passo pel davant, sento sempre una miscel·lània de nostàlgia i alegria pels anys de generositat hotelera i tertúlies amb complicitat. Des del 18 de setembre del 2011 que traspuava tristesa i buidor, no va haver-hi sort per fer-lo renéixer com a negoci hoteler i la burocràcia en nous usos no ho ha permès fins fa poc, per tant era difícil la venda. Ara s’hi senten somriures; tot i tenir un altre propòsit, torna a ser un espai que dona felicitat.
